dimarts, 20 de desembre del 2016

La devaluació

Que l'escola necessita un canvi és un fet i pocs sectors ho posen en dubte ara mateix. Un canvi que ha d'anar des de la revisió de les metodologies que fem servir a la relació que manté l'escola amb la societat en la que es troba, passant pel nivell d'implicació que han de tenir les famílies. Tot plegat, però, aquestes revisions es troben amb un topall: l'avaluació.

Com i quan avaluem condiciona tot el procés d'ensenyament i d'aprenentatge anterior. La metodologia està directament vinculada a com avaluarem i el que l'alumnat aprèn, també, irremeiablement. Un exemple claríssim són les PAU, imposades per una societat que vol classificar el seu jovent per així decidir si  pot estudiar tal o qual grau universitari. Unes PAU que condicionen el currículum de batxillerat i aquest, per efecte dòmino, el de l'ensenyament secundari obligatori i... així avall. Les proves de competències bàsiques i les mediàtiques PISA en són uns bons exemples també, aquests destinats a fer rànquings a partir d'uns indicadors que han de servir a l'administració per treure pit segons l'interessi. Coses de l'estadística que, com la banca, sempre guanya.

Així doncs, i en la meva opinió, si realment volem aconseguir algun canvi educatiu significatiu hauríem de començar per repensar l'avaluació i llavors potser aniríem trobant desllorigadors a la resta d'elements. Ara bé, l'objectiu d'aquest entrada del blog no és parlar ben bé d'aquests canvis sinó més aviat de com veig ara mateix aquesta avaluació a les nostres aules i concretament des de la banda de l'alumnat. 

Tinc la sensació que el percentatge d'alumnat que no li dóna cap valor a l'avaluació va en augment any rere any. I vull recalcar que dic avaluació i no exàmens, el professorat hem anat introduint noves maneres d'avaluar com ara les rúbriques. Fins i tot en els casos (la gran majoria) en què el professorat utilitza la prova escrita com a element avaluador, l'avaluació es completa amb altres indicadors com ara els procediments (tasques, llibreta, petits projectes...) o l'actitud envers la matèria. Així no és estrany trobar criteris d'avaluació amb fórmules del tipus 50-30-20 referint-se als exàmens, els procediments i l'actitud respectivament (amb variacions dels valors) o fulls excel amb tot d'ítems a ser avaluats amb els seus respectius percentatges. Per tant, ara mateix, l'avaluació no viu només d'exàmens.

Curiosament, amb els anys he anat observant que la complexitat de la fórmula per treure la qualificació del trimestre (que, recordem, se'ns demana) és directament proporcional al grau de, deixeu-me utilitzar la paraula, passotisme de l'alumnat. I això és frustrant i desesperant a parts iguals. Frustrant perquè l'esforç que comporta diversificar els criteris d'avaluació perquè aquesta sigui el més objectiva possible acaben sent totalment estèrils i impotents. Desesperant perquè tota aquesta ingenyeria avaluadora no serveix per a millorar l'aprenentatge de l'alumnat, sinó que acaba sent còmplice d'un altre fenomen més subtil i que de mica en mica s'ha anat instal·lant als centres.

El professorat hem anat buscant la manera de nodrir-nos de tants arguments com pugue per poder justificar una nota (deures, apunts a la llibreta, feina diària a classe, actitud, tasques, lectures, exàmens...) a final de trimestre. Però simultàniament hem acabat donant punts per coses que fa uns anys enrere ni ens ho plantejàvem. El propi sistema d'avaluació diversificat que inicialment va ser un estímul per a aquell alumnat que tenia una molt bona actitud, que s'esforçava malgrat tenir mals resultats als exàmens i que acabava aprovant de forma justa, ha acabat sent víctima d'ell mateix i s'ha convertit en un sistema totalment devaluat on s'acaba aprovant aquell alumnat que "fa alguna cosa i es porta bé". I els estem enganyant.

Reprenent el fil del principi, vull recalcar que aquest fenomen només és aplicable a un percentatge de l'alumnat, però cada any va en augment fins al punt que en el meu cas i aquest curs, afecta a més del 60%. La pregunta és immediata, com hem arribat aquí?

La resposta és complexa i té diferents matisos que cal diferenciar: La societat en què vivim premia cada vegada més l'èxit fàcil, sense esforç; Els referents mediàtics del jovent són sovint fruits que dóna l'exaltació de la mediocritat a tots els nivells en uns casos o l'aparent èxit de persones anònimes que es fan virals en un tres i no res en d'altres(youtubers, instagramers, influencers...), encara que al darrera hi hagi molta feina, però no es mostra perquè això treuria mèrit al producte final... part del mèrit és que doni la sensació que s'ha aconseguit sense esforç; La crisi econòmica patida els darrers anys i que encara arrosseguen moltes famílies amb totes les conseqüències que això comporta en el nostre alumnat; La reducció dels recursos als centres... i, evidentment, una part d'aquesta responsabilitat al meu parer recau en el propi sistema d'avaluació que hem anat devaluant.

Ara mateix tenim un percentatge molt alt d'alumnat que no mostra cap inquietud per com és avaluat. Arriben a l'examen ja no sense estudiar, sinó sense ni tan sols saber que aquell dia hi havia examen. Lliurar-los en blanc o havent-hi escrit quatre coses a l'atzar és un clàssic. Tenir la meitat dels exàmens recollits als 15 minuts comença a ser normal. Recollir un 25% de les tasques encomanades sense que al 75% restant li sàpiga greu és habitual. No participar en cap activitat de les que es proposen independentment de la metodologia que s'hagi utilitzat està a l'ordre del dia. Un panorama, en definitiva, dessolador que té una conseqüència gravíssima: estem preparant les generacions del futur i les estem fent creure que assoleixen uns objectius quan no ho fan. Com deia abans, acabem devaluant l'avaluació de tal manera que acabem buscant qualsevol excusa per aprovar-ne uns quants, però si ens sincerem amb nosaltres mateixos, no tenen els mínims assolits. Estem creant una espècie de bombolla avaluadora que ens esclatarà aviat.

Jo no vull ser còmplice d'això durant més temps. Sé que la major part dels factors que ens han portat fins aquí estan fora del meu abast, però no per això deixaré d'intentar modificar aquell en el qual sí que puc influir: com avaluo l'alumnat que tinc. No vull seguir devaluant l'avaluació i de forma implícita la meva feina. És hora de donar-li el valor que mereix, per respecte a la feina i per respecte al meu alumnat. No vull seguir enganyant-los.