Ciniclàndia

Llegia la setmana passada el llibre del Xavier Melgarejo, Gracias, Finlandia!, i a mesura que m'anava endinsant en les seves pàgines m'adonava de la distància que ens separa delpaís nòrdic. I quan parlo de distància no em refereixo a quilòmetres, ni a resultats PISA (que per cert sortiran publicats dimarts 3 de desembre). Em refereixo a la concepció del que és important i el que no per a les dues societats.

La societat finlandesa té com a prioritat nacional l'educació. Un país que als anys 70 estava sotmés a una crisi profunda, va decidir apostar fermament en el seu recurs més preuat: el jovent, els infants. Com ells diuen, són Bons de l'Estat a 20 anys. El cas és que tot a Finlàndia gira entorn a millorar i garantir una educació de qualitat i equitativa per als seus nens i les seves nenes. Com aquí, si fa no fa.

És molt difícil no caure en el pessimisme i la resignació quan, a mesura que vas llegint, te n'adones que la nostra societat està a anys llum d'això. Ho saps i ho acceptes. Ho saps i penses que malgrat les diferències tampoc és tan desastrós com els diaris voldran mostrar la setmana vinent. A les nostres aules hi ha molt de potencial i sortosament, molt d'aquest potencial acaba donant els seus fruits. Ara bé, sentir declaracions com les que sentia aquest matí, et vénen ganes de sortir corrent cap al nord.

Sentia a les notícies del matí, tot esmorzant, que el President de la Diputació de Lleida (Joan Reñé) demanva la reinstauració de la setmana blanca a les escoles per tal de: dinamitzar el sector de la neu i garantir així una futura candidatura olímpica.

Fred m'he quedat.

Fred i no per la gebrada que anava caient a fora. Fred de veure quina és la visió que tenen els nostres governants de l'educació, de l'escola. L'escola al servei dels interessos econòmics. Vaja, com a Finlàndia. És preocupant, i molt, la naturalitat amb què tot un President d'una Diputació esbomba una cosa així. Per tal de salvar un sector econòmic que any rere any es demostra inviable per més que vulguem maquillar xifres, cal modificar el calendari escolar. I cal reformar-lo sense cap criteri pedagògic, sense cap consulta als agents educatius, sense cap mínim estudi de l'impacte que té això en el ritme d'aprenentatge dels alumnes. Res. 

I per si fóra poc, es rebla la declaració d'intencions fent referència a la candidatura olímpica. S'argumentava que Catalunya no té esportistes d'alt nivell com per justificar una candidatura als Jocs d'Hivern i, vé per on, el President de la Diputació de Lleida tenia la solució. Reinstarurar la setmana blanca! Si els nostres alumnes van una setmana a esquiar tindrem els esportistes que tant necessitem. Com pot ser que no ho hagin vist abans això a Barcelona?

Vergonya i indignació és el que em produeix escoltar aquest tipus de declaracions que, per cert, encara estic esperant que algú desautoritzi, aclareixi, matitzi o el que sigui. És impressionant com es juga obertament amb l'educació d'aquest país i aquí ningú diu res.

Pla de pensions

Fa molt que no publicava res en aquest bloc. De fet em vaig proposar no fer-ho fins que tingués alguna cosa que em motivés a escriure sobre educació i en positiu. Confesso que he trigat més d'un any. No cal que m'entretingui ara en explicar les mil i una misèries que han envoltat el nostre petit món, però és així.. he acabat sempre reprimint-me les ganes de vessar en quatre ratlles les frustracions, decepcions i altres penúries a què ens tenen acostumats els nostres legisladors.

Avui però vinc amb ganes i energia. Dimarts passat llegia el mail obert de la Marta Rojals a Vilaweb i val a dir que em va fer reflexionar i molt. S'indignava la Marta davant la indecència dels bancs de reclamar-nos que invertim els nostres diners en els seus nous plans de pensions. Una espècie de productes estrella que no podem ser tan babaus de menysprear... però, ens estan demanant que invertim en un producte a llarg termini? Ells? Els bancs? Qui ens ha demostrat per activa i per passiva que no els hi podem confiar els nostres estalvis? Se n'estan fotent de nosaltres? 

Com poden pensar que tenim diners per pensar en el futur si pràcticament no en tenim per viure el present? Això es demanava la Marta i això em demanava jo també. Automàticament, però, va ser inevitable pensar en com invertir en el futur. Com puc garantir-me un pla de pensions sense la necessitat de recórrer als bancs? I, el que és més necessari encara, sense diners?

La resposta la vaig tenir el dia següent. Dimecres entrava a l'aula i davant meu tenia la resposta: els meus alumnes.

Ho vaig veure clar, molt clar. Ja ho havia pensat més d'un cop, però dimecres va ser com una revelació. No hi ha res millor que pugui fer pel meu propi futur que invertir en els meus alumnes. No amb diners, però sí amb temps, dedicació, ganes, coneixements, actitud, generositat i altruisme. No se m'acudeix enlloc millor per dedicar-hi els meus esforços, ells i elles.

Si algú ens ha de treure del moment en què estem immersos són ells, el nostre futur. I no ho podran fer si nosaltres no els ajudem, si no els encoratgem, si no els fem creure que sí, que creiem en ells.

Així que dimecres em vaig renovar d'energies i vaig replantejar la meva tasca docent. No és un canvi radical, més aviat és una reafirmació en el que ja vinc fent, però cal donar-li forma concreta, materialitzar-ho d'alguna manera. Cal que els meus alumnes sabien que confio en ells, que els hi confio el meu futur i que, en conseqüència, els hi dedico el millor que tinc.

I com ho materialitzaré? D'entrada no cal dir que donant-ho tot pel que fa a la meva matèria (física i química) lògicament. A banda però engegaré un petit projecte per crear un clima diferent a l'aula, un clima que porti els alumnes a creure en el seu potencial i que creguin en ells. Prou d'actituds pessimistes sobre el seu futur. Prou de inputs negatius. Prou de dibuixar un futur laboral inestable i fosc... Cal transmetre positivisme sigui com sigui.

Això ho faré a través de dos iniciatives:

- un dia, una cançó: cada dia els hi regalaré cinc minuts de la classe per relaxar-se, per desconnectar, per ells. Cinc minuts per escoltar un cançó que podreu segui a través del bloc el musicari.

- un mes, un llibre: cada mes els hi recomanaré un llibre. Un llibre que deixaré a l'aula perquè el llegeixin si vole. Anirem fent mes a mes una petitíssima biblioteca per a ells. La seva.