dissabte, 30 d’abril del 2011

una lliçó més, i quina lliçó!

Sovint costa de trobar notícies als mitjans de comunicació que se'n facin ressó de fets com el que ahir al conservatori de música de Manresa. Resulta que una colla d'alumnes i exalumnes del conservatori fa uns mesos van decidir muntar pel seu compte una orquestra on poder tocar i gaudir de la seva passió. El fet en sí és molt lloable i digne d'admiració, tots estan buscant-se un futur, intentant formant-se, estudiant a la universitat o on sigui... de temps el just, però tot i així han estat capaços de trobar-ne per assajar, per recuperar l'instrument en alguns casos i posar-se al nivell que exigia el repte, per gaudir al més alt nivell de la seva música en definitiva.

Aquests joves es presentaven ahir al mateix conservatori amb un recital d'hora i mitja amb un repertori íntegrament dedicat a Astor Piazzolla. Vaig tenir la sort d'assisitir-hi i la sensació que vaig tenir en acabar va ser d'admiració absoluta cap a aquests nois i aquestes noies de Camerata Bacasis, que es com han ressolt anomenar-se. Avui al diari de la Catalunya Central, el regio7, ni una paraula. Sense comentaris.

Quina lliçó!! Sí, quina lliçó d'esforç, voluntat i ganes de tirar endavant que ens van donar ahir. Tota l'orquestra està per sota dels 28 anys, alguns encara són a l'institut fent batxillerat, tots membres d'una generació que s'ha qualificat de mil maneres, cadascuna més estrambòtica, però en cap cas se'ls ha fet justícia i menys qualificant-los com a ni-ni. En un entorn immers en una crisi de la que ningú sap cop sortir-se'n, els que pitjor ho tenen, ells, la seva generació, la que no pot perdre el seu treball perquè encara no el té i qui sap si el podran trobar, decideix apretar fort les dents i tirar endavant.

Una lliçó de maduresa, no tenen prou amb les dificultats que el seu dia a dia els dóna que encara decideixen aventurar-se en un viatge tan fascinant com esgotador, crear una orquestra. Possiblement molts d'ells havien somiat quan estudiaven per aquell conservatori que potser algun dia arribarien a tocar en una orquestra. La societat que els ha proveït amb un conservatori, una formació i uns somnis, quan arriba l'hora de la veritat els gira la cara, el suport a l'art no interessa, la música no interessa, la dansa no interessa... i en conseqüència, pràcticament tot el contingent de músics que hem creat han de marxar cap a casa amb la cua entre cames o fer les maletes i provar sort Pirineus enllà. Doncs lluny de queixar-se aquests músics han decidit tirar pel dret i han fet el que les institucions han estat incapaces de fer, agrupar-los i crear una orquestra que si acaba consolidant-se, cosa que espero i desitjo, acabarà sent un referent més de la ciutat.

Em demano, què passaria si en tots el ambits de la societat i a tots es nivells actuéssim igual. Si en comptes de llepar-nos les ferides i rondinar apretéssim les dents com ells i tiréssim pel dret, endavant! Sense importar-nos res, només endavant amb il·lusió, ganes i voluntat, on arribaríem?

I si a les escoles i instituts ens deixéssim de punyetes i tots empenyéssim endavant?

Gràcies David Santamaria, Arnau Monforte, Marta Morros, Núria Casassayas, Marta Atcher...

dijous, 14 d’abril del 2011

els codis QR a l'aula

Hi ha dies que tot d'una s'encén una bombeta, per què no utilitzar els codis QR a l'aula? Com que aquests moments d'il·luminació sempre et vénen en moments estrambòtics, quan arribes a casa fas una cerca ràpida i veus que la cosa està més que trillada. No per això et desanimes, tot el contrari, veus que no ets l'únic freaky al món..

La idea és simple, afegir una imatge en un paper que conté una informació molt concreta. Com un codi de barres té la informació del preu d'un producte, un codi QR té informació d'una URL per exemple. L'aplicació immediata a l'aula és afegir aquests codis als apunts que tradicionalment repartia. Aquests els acompanyo de vegades de gràfics o imatges que intenten exemplificar allò que les paraules no acaben de deixar clar. Sovint fins i tot les imatges es queden curtes, cosa que resolia afegint a peu de pàgina la URL on trobar una simulació, vídeo o applet dinàmic que acabés per transmetre tot el contingut que volia.

L'aparició de les pàgines d'acurtament d'URL va ser un gran què, però tot i això els alumnes havien d'escriure aquella seqüència de lletres i dígits al seu navegador per tal de veure l'enllaç. Amb els codis QR això és història. Ara creo una imatge del codi QR a partir de la URL i la insereixo al text. Tot el que han de fer és enfocar el mòbil o la webcam del seu ordinador al codi i fet! Cal però que es descarreguin prèviament un lector d'aquests codis.



Amb els meus alumnes tot això no serà cap cosa revolucionària, només una opció més a incloure en els apunts, ja que no tots disposen de mòbils amb tecnologia per navegar per Internet encara que també ho poden fer servir amb l'ordinador de casa. Pensava també en tots aquells pobres alumnes que s'han vist immersos en el pla Educat 1x1 i que ara tenen un netbook entre mans ,amb una pantalla massa petita com per pemetre estudiar dignament. Potser per a ells aquests codis serien una eina molt útil, d'una banda tindrien en paper uns continguts a estudiar i de tant en tant, tot encarant els apunts a la webcam del netbook, poder ampliar els conceptes amb tot el potencial que la xarxa ofereix. Ja que tenen l'eina, que l'aprofitin! No ho sé, però potser les editorials de materials digitals ja ho tenen previst to això...

dimarts, 12 d’abril del 2011

reflexions moodèliques

Aquest és el cinquè curs que faig servir el moodle com a eina de suport a les classes. Vestir un curs moodle porta el seu temps i al llarg d'aquests 5 anys he anat mudant els meus cursos com bonament he pogut. A hores d'ara m'atreviria a dir que els cursos de batxillerat de les matèries de física i química (4 en total) han quedat prou arregladets, vaja, que els podem treure a passejar. A 4t d'ESO el curs CLIL de physics & chemistry també està complet i n'estic especialment content per la feina que implica.

Crec que ha arribat el moment que puc fer-los una petita auditoria, quin ús en fan els i les alumnes? Les hores que he dedicat a muntar-los seria molt complicat calcular-les i la veritat és que m'estimo més no fer-ho, no és l'objectiu d'aquest test de control. Sí que vull saber però, l'aprofitament per part de l'alumnat.

Als diferents cursos he posat recursos com ara apunts (en pdf i en format book de moodle), fulls d'exercicis i les seves solucions (pdf), simulacions (seleccionades a la xarxa), enllaços interessants (vídeos, webs d'interès...) i qüestionaris (de prova o simulacions d'examen). Cal dir que a 4t he fet servir força el recurs tasca per fer activitats en línea.

He començat aquest estudi tot avaluant el curs de Física de 2n de bat, el curs està format per 5 blocs de contingut amb un total de 59 recursos i 10 enllaços a apunts o exàmens (recurs on els alumnes poden consultar la nota del darrer examen)
. He fet un buidat del nombre de vegades que aquests recursos han estat visualitzats pels alumnes, sense tenir en compte el temps que han trigat en tancar-lo... suposaré que l'han vist detingudament.

Els resultats m'han sorprés i, sincerament, no gratament. D'un total de 25 alumnes he descobert què:
  • només 5 han obert com a mínim un 50% dels recursos
  • 8 d'ells estan per sota del 10% de recursos visualitzats
  • la mitjana de recursos visualitzats és de 14,6
Cal tenir en compte que aquestes xifres inclouen el fet que un alumne hagi vist el mateix recurs més d'un cop, si només consideré el primer cop, serien molt inferiors. Si tinc en compte el nombre de visualitzacions dels apunt o fulls de solucions d'exercicis, la xifra és de 11,6 visualitzacions de mitjana, quan només hi ha 10!.

Si analitzo el nombre d'alumnes que han visitat cadascun dels recursos descobreixo que la mitjana és de 5,9 alumnes per recurs. És a dir, de mitjana, dels 25 alumnes només 6 han vist tots els recursos. Cal dir que el recurs de més èxit ha estat vist per 14 alumnes, i 21 recursos (la 3a part) no han rebut la visita de més de 3 alumnes.

No cal dir que el recurs de consulta de les notes de l'examen és el més visitat del curs, tots els alumnes hi han tret el cap i la majoria d'ells més d'una vegada en un mateix dia (esperant que corregís els exàmens i pengés les notes).

L'ús que se'n fa del curs és mínim, els recursos més visitats són els tradicionals: apunts, exercicis i nota de l'examen. Cal dir que no tenim llibre de text, entenc que els apunts siguin d'utilitat, però les eines adicionals d'aprenentatge com ara simulacions, vídeos, enllaços... estan molt infrautilitzades. Sovint pensem que estem davant una generació 2.0, que es motiva amb recursos visuals i que aquest fet els fa motivar-se. Aquestes dades em fan dubtar, la gran majoria dels alumnes es decanten pel mètode tradicional, possiblement perquè és al que estan habituats des de petits. Vull creure que és això..

Aquesta podria ser una explicació del poc aprofitament de l'entorn moodle, una altra però podria ser que senzillament aprofiten allò que els genera un benefici immediat, aprovar l'examen. Per tant el material més preuat són la combinació apunts-exercicis, sent el altres recursos tan adicionals i tan complementaris que acaben sent totalment prescindibles. Un exemple, un dia vaig intentar veure a l'aula una roda de premsa que Greenpeace va oferir per avaluar els fets de la central de Fukushima, estàvem treballant el tema de física atòmica i radioactivitat. La connexió a Internet anava molt lenta i es va fer impossible veure-la, la idea era dedicar tota una sessió, no va poder ser. Vaig penjar l'enllaç al moodle, només 5 alumnes el van consultar.

Potser he comés una errada greu en el plantejament del curs, no he volgut mai forçar l'alumnat a usar el moodle com a eina de treball principal, sempre m'he decantat per utilitzar com a complement, tanmateix estic començant a pensar qué m'he equivocat. Potser hauria de "motivar" l'alumnat a veure aquests recursos tan útils (al meu entendre) tot lligant-los a una activitat avaluable. Confiar amb la seva voluntat d'aprendre i gaudir fent-ho no ha acabat de funcionar.

Ingenu? Segurament. Tot i això crec fermament en l'eina i confio que hagi estat útil per als alumnes que n'han fet ús.

divendres, 8 d’abril del 2011

avui fa un mes

8 de març, avui fa un mes exactament conmemoràvem el dia de la dona treballadora. Avui fa un mes que comentava als alumnes de 2n de batxillerat, a classe, el com al llarg dels darrers anys s'havia baixat la guàrdia pel que fa al tracte i respecte envers la figura de la dona als mitjans de comunicació i especialment a la publicitat.

Els comentava també que sovint veia actituds i maneres de fer a l'aula que m'entristien molt, com ara veure nois maltractant les seves companyes pel fet de ser dones... actituds que lògicament talles de seguida però que de vegades només són subtileses, detalls, inèrcies d'una societat que s'ha relaxat. Em sorprén profundament veure com reapareixen comportaments que creia superats, recordo perfectament quan jo anava a l'institut a finals dels 80 i principis dels 90 i això, no passava. Clarament els adolescents d'ara no són més que un reflex de la societat en la que viuen, com ho érem nosaltres en el nostre moment.

Recordo que aquell 8 de març de fa escassament un mes em demanava la Clara que posés algun exemple d'això, com sempre passa, en el moment precís et falta l'exemple real, però vés per on que avui n'he trobat un publicat en un mur de Facebook que ho exemplifica clarament. Es tracta d'un anunci de la cervesa Guiness, que per cert, no tornaré a tastar, per respecte a totes les dones que conec.

L'anunci fa ser emés per televisió fa uns quatre anys i va ser retirat, afortunadament, però les xarxes socials els segueixen difonent. La prova però és evident, la figura de la dona es va utilitzar de manera lamentable i estem parlant de la primera dècada del segle XXI, definitivament, no hem avançat gaire, i el més preocupant, els comentaris que acompanyen molts dels llocs on s'ha difós ho deixen ben palés.

dimecres, 6 d’abril del 2011

Efímera

Aquest seria l'adjectiu que hauríem de posar al mot informació aquest principi de segle XXI. Els esdeveniments succeixen a tal velocitat o més ben dit, som informats a tal velocitat, que no tenim temps de digerir res. D'una banda gaudim d'un accés a la informació com mai abans en la història de la humanitat però d'altra banda som incapaços de trobar el temps per filtrar-la, analitzar-la i pair-la. Així que no ens queda cap més remeï que confiar en les nostres amistats, coneguts o senzillament gent que no coneixem però que tenim com a bons referents perquè ens informin d'allò que han trobat per nosaltres.

La clau està en compartir allò que trobem amb els altres, i twitter és un mitjà excepcional per fer-ho. No descobrirem la sopa d'all ara, però em resulta significatiu que molts dels meus alumnes no tinguin ben bé clar què és això de twitter, i certament, em preocupa. Em preocupa perquè vivint com viuen en aquesta societat de la informació i la comunicació, no estar informat no és una qüestió d'oportunitats sinó d'irresponsabilitat. Si tens accés a la informació és un crim que no l'aprofitis.

La setmana passada se'm van quedar clavades les paraules del Josep, un avi de la Pobla de Massaluca sentenciava des de l'òptica que donen els anys viscuts el següent: "quan érem joves ens pensàvem que lo món començava allà per on surt lo sol i acabava allà per on es pon, era tan petit, tan reduït, estàvem tan tancats.." Els alumnes que l'escoltaven no sé ben bé què pensaven, però jo vaig pensar en ells.

Aquella gent va lluitar per saber, per aprendre, per sortir d'aquell món tan petit, avui nosaltres vivim en un món en el que cada dia que passa cauen més fronteres i les llibertats arriben afortunadament a més gent que mai. Queda camí per fer, però siguem francs, se n'ha fet molt ja. És per això que em dol veure com els néts i nétes d'aquesta generació estan perdent, d'alguna manera, la noció del que va costar aconseguir aquestes llibertats, potser no els ho hem sabut ensenyar, potser se'ns ha oblidat fer-ho, potser hem badat... però el cert és que malgrat tenir una capacitat fins ara desconeguda per estar informats, en termes generals, no ho estan.

Em faig una pregunta, què passaria si dediquessin només un 10% del temps que dediquen a Facebook a informar-se, a fer una ullada als titulars de la premsa, a crear-se un compte de twitter (per exemple) i utilitzar-lo subscribint-se a uns quants llocs?. Si dediquessin part del seu temps a compartir a través dels seus canals, Facebook inclós, allò que troben i els agrada, els sorpén i els indigna, sobretot allò que els indigna. La societat que els tocarà viure és una herència molt demacrada que els deixem i els serà desgraciadament hostil, només ells i ells poden canviar-la vist que nosaltres ens estem demostrant bastant incapaços de fer-ho.

En la societat del tot és efímer cal que diguin prou a moltes coses, que s'organitzin i que no deixin que certes coses passin de moda. El seu futur no pot ser en cap cas efímer.

diumenge, 3 d’abril del 2011

lo riu té màgia

M'havia fet el propòsit de no tornar a escriure en aquest blog fins que a casa no tornessin a tenir senyal, continuen sense senyal... però no me n'he pogut estar, sovint passen coses que no poden quedar a l'aire, sense que en fem una reflexió posterior. El viscut aquesta setmana passada a les terres de l'Ebre amb els alumnes de 2n de batxillerat bé mereix una entrada al racó de la falsa.

No és la primera vegada que baixem a l'Ebre i en concret a la Terra Alta per treballar sobre el terreny la Batalla de l'Ebre, ja vaig dedicar una entrada en el seu moment farà cosa d'un any. Aquesta vegada però, li vam voler donar una dimensió més gran, les Terres de l'Ebre ofereixen molt més que les restes d'aquella terrible batalla, afortunadament. Volíem també fer veure els nostres alumnes la pressió que ha sofert el territori a nivell energètic (parcs eòlics, producció hidroelèctrica, nuclears..), el propi riu (Erkimia i PHN) i com aquest ha vertebrat la identitat d'una gent que se sent, amb molta raó al meu parer, oblidada i sovint menystinguda per la resta del Principat.

El crit de "lo riu és vida" va molt més enllà de reivindicar la necessitat de mantenir el riu tal com és, el riu és la vida d'una gent i d'una terra, i d'una expressió cultural pròpia que se sent catalana i reclama el seu reconeixement. L'article lo no és casual en l'expressió. Al llarg de tres dies, de Flix a Deltebre, de Xerta a El Perelló, de Tortosa a Gandesa, a la Serra de Pàndols, a Corbera
i molt especialment a la Pobla de Massaluca els alumnes van anar impregnant-se del que volíem transmetre'ls. Allà no es va lliurar només una batalla, és terra de batalles, algunes encara vigents, per això vam anomenar la sortida Les batalles de l'Ebre.

Viure la història trepitjant la terra que l'ha viscut i patit no té punt de comparació possible, ni els llibres de text tradicionals ni l'Educat 1x1 famós podrien fer-li ni un mil·límetre d'ombra a una experiència així. No hi ha més que veure les cares dels alumnes per entendre que aquesta manera de transmetre coneixements sobre el territori funciona, arriba i en darrera instància aprenen.

Assistia ahir a la 3a jornada espurna a Manresa on Jordi Adell pronunciava una conferència i on va recordar la definició de mestre, aquella persona que domina un coneixement i té la capacitat de transmetre'l. Aquestes paraules em van transportar a la tarda de dijous a la Pobla de Massaluca.

Aquella tarda els teòrics mestres vam ser espectadors privilegiats d'una experiència que recordarem per sempre més. Vam cedir el nostre lloc als autèntics mestres a què es referia Adell, els que dominen el coneixement (la realitat d'una terra i la seva història) i tenen la capacitat de transmetre-la (les paraules, les ganes i la il·lusió). Ens vam trobar al casal d'avis de la Pobla amb quatre avis que, en grups, van estar durant més d'una hora i mitja xerrant amb els nostres alumnes. Veure les seves cares era impagable, sentir les històries dels veritables protagonistes de la història, insustituïble, respirar aquell ambient, màgic.

Dies enrere havia demanat als mateixos alumnes que s'animessin a fer de professor de secundària quan acabessin els seus estudis, van riure, associaven la meva feina a suportar adolescents i ho veien com una cosa que figurava com a pla Z gairebé. Afortunadament, dijous vaig tenir l'oportunitat de fer-los veure que aquesta professió té moments màgics impossibles de descriure, que s'han de viure, s'han de sentir.

Estic convençut que dijous ho van entendre i sinó, que facin una ullada al vídeo.