Desperta llengua!!!

Fa uns segles els almogàvers treien el son al metall de les seves espases al crit de "Desperta ferro!!", és el primer que he pensat en sentir aquesta vesprada la notícia de la sentència del Tribunal Constitucional que insta al Govern català a fer el castellà llengua vehicular de l'ensenyament conjuntament amb el català.

Òbviament els temps de fer cruixir el ferro brandant espases queda lluny, però les paraules i l'esperit han perdurat. És hora de fer despertar les nostres llengües i cridar més fort que mai que la nostra llengua, el català, mereix un tracte digne com a llengua pròpia d'aquest territori nostre. La immersió lingüística que fa anys que s'aplica a Catalunya en cap cas a suposat un deteriorament del nivell competencial en castellà dels catalans i catalanes. Les proves de selectivitat són públiques i els seus resultats també, tant salvatge és la diferència en castellà entre els alumnes catalans i els de la resta de l'Estat?

Com a valencià sé ben bé el que significa tenir dues llengües vehiculars a l'ensenyament, la famosa doble línea. Amb el pas dels anys una de les dues llengües acaba eclipsant l'altra i no cal ser massa espavilat per endevinar a quina li toca el rebre. Aquella que es troba en una posició més desfavorida acaba per recular mentre l'altra s'imposa impassiblement. El castellà s'acaba menjant el català i aquest acaba sent relegat a un paper que ratlla el folklorisme.

La reflexió és senzilla, si no puc parlar la meva llengua a casa meva, on ho podré fer? Si no puc expressar-me en la meva llengua a casa, on ho faré? Si no puc viuré en català ací, que m'expliqui algú on collons ho podré fer!! Desgraciadament ja em costa ara viure plenament en català, només em falta que vingui algú a dir-me que a partir d'ara hauré d'explicar les classes en castellà...

Vicent Pitarch, el gran mestre i professor de l'institut Francesc Ribalta de Castelló, ho tenia ben clar i ens ho va il·lustrar amb senzillesa. La millor manera de defensar la teva llengua és utilitzar-la, estimar-la, respectar-la. Si nosaltres, els catalano-parlants, no la respectem, amb quin dret podem exigir a ningú altre que ho faci? L'estima del professor Pitarch per la seva llengua anava fins al punt d'utilitzar-la per donar classes de castellà quan la llei d'ús del valencià no s'havia ni tan sols somiat.

És per això que, com fa pocs segons anunciava l'amic Ferran al seu facebook, em declaro INSUBMÍS davant aquesta sentència. Insubmís i més compromés que mai amb la meua llengua, que és l'herència més preuada que els meus pares i els meus avis (uelos que diríem a Ares i Portell) m'han deixat. Fa temps que penalitzo per faltes d'ortografia els meus alumnes als exàmens, exàmens de física i química, per una senzilla raó: la llengua és un instrument sense el qual cap altra disciplina tindria sentit, aixo la converteix en part inequívoca de totes i cadascuna de les matèries que poguem imaginar. La mesura no és sempre ben acollida pels alumnes, gairebé mai, però és la manera de fer-los veure que tenen alguna cosa molt valuosa a les seves mans i que mereix una atenció molt especial.

Així que fem despertar les nostres llengües i utilitzem el català!! Responem aquesta agressió amb el que millor sabem i més els molesta, parlant-la!

learning to fly

Amb aquest títol batejaven els Pink Floyd una gran peça que aquests dies em ve al cap per l'associació fàcil de idees entre fly i controladors aeris. Potser després de controlar com volen els altres ha arribat l'hora que algú els enseny a ells a volar, metafòricament...

La moguda generada ha arribat fins a les aules, tot just ahir ho comentàvem amb uns alumnes de 1r de batxillerat, consideraven desproporcionat el sou astronòmic que cobraven. I Messi? Amb tots els respectes, no és desproporcionat el que cobra? A fi de comptes aquest només condueix una pilota... impecablement, tot sigui dit. La reflexió va quedar a l'aire.

El fet d'estar acostumats i contínuament exposats als excessos del futbol fa que res ens impressioni al seu voltant, ens hem acostumat a aquestes xifres com si res. Quin poder que tenen els mitjans!! Conclusió de tot plegat. Vaig plantejar llavors una altra pregunta, us imagineu que els telenotícies dediquessin tots els dies uns 20 minuts del seu temps a parlar de ciència? (com ara fan d'esports, o de futbol més concretament). Van riure, ningú s'ho miraria! va respondre un altre. Possiblement, però us imagineu per uns moments que fos així? Com seria la nostra societat?

Un cop a casa vaig trobar un video que lligava en certa manera les dues històries anteriors. Un vídeo que ens parla dels efectes de l'aviació a escala mundial.

D'una banda es veu clarament que la feina dels controladors no és tan fàcil com pugui semblar a simple vista, cosa que no treu que sigui difícil d'entendre aquell misteri que fa que l'estrés desaparegui quan els ofereixen treballar fora de l'horari establert, cobrant extres...

Per un altre costat mostra la gran quantitat de desplaçaments que es fan diàriament al món mitjançant un avió. Avió que deixa darrere seu una estela de condensació blanca que aparentment no té cap efecte nociu, no deixa de ser vapor d'aigua condensat. Ara bé, aquest petit núvol (així es pot considerar) també té la seva aportació a l'albedo terrestre. La navegació aèria genera un petit escut contra la radiació solar de manera que la quantitat d'aquesta que ens arriba a la superfície és menor de la que realment hauríem de rebre. Si s'aturessin els vols durant uns dies, quant augmentarien les temperatures globals a la Terra? No podria ser això una notícia suficientment important com per aparèixer en un telenotícies? No és prou interessant? Suposo que anirà a gustos, però definitivament a mi em sembla molt més apassionant que no saber si un jugador que cobra una morterada ha arribat tard a un entrenament.

Revolució!

Acabo d'arribar a casa i mentre em disposava a donar el tret de sortida d'una nova activitat per als alumnes de l'institut basada en les xarxes socials vaig i cometo l'error fatal de consultar la premsa. Obro l'edició digital de l'ARA i em trobo amb això...

Educació rectifica i limita el Facebook a l’aula

Només els centres educatius que ho demanin podran tenir accés a les xarxes socials durant la classe. La conselleria diu que així s'evita que la xarxa vagi lenta

article complet

Collons!! Justament avui? Quan no fa ni dues hores que acabo d'anunciar a les dues classes de batxillerat que tinc que farem una activitat via Facebook? D'això se'n diu tenir ull, si Murphy alçara el cap...

Aquest proper 2011 ha estat declarat Any Internacional de la Química en commemoració del centenari del lliurament del 1r premi Nobel a Madame Curie. Al seminari de Física i Química de l'institut se'ns va acudir la idea d'afegir-nos a les celebracions d'alguna manera i, a poder ser, que comptés amb l'alumnat. però, on és l'alumnat?

A Ares quan busques algú has d'anar de cap al bar, segur que el trobes allà, és el lloc de reunió, on es fa la vida social. On podem trobar l'alumnat avui? A Facebook, ens agradi o no és el lloc on tothom es mou, és la plaça del poble, el bar o el mercat on tot es cou. Doncs res, apliquem la màxima de Mahoma i la muntanya...

La idea no és més que crear un perfil de Facebook per a l'any internacional de la química, un perfil fictici d'un Any que pren personalitat i que ens anirà explicant al llarg de tot el 2011 el que li passa, el que celebra, el que exposa, el que commemora... en definitiva, un perfil que intentarà apropar la química als alumnes amb tot el món de coses curioses, enigmàtiques i apassionants que amaga.

Doncs bé, la casualitat ha volgut que el mateix dia que el donem a conèixer al món, el Departament d'Educació opta per "criminalitzar" les xarxes socials vetant els seu accés als centres públics. Lluny d'ensenyar-ne l'ús que se n'ha de fer d'elles, els perills i avantatges que comporten i explotar el potencial que amaguen, decideixen bloquejar-les. No han aprés encara aquests gurús del Departament que posar barreres a l'infinit és estúpid? No han aprés res de la Xina? No han aprés res de wikileaks? Es pensen que els alumnes no faran el mateix que feien a Facebook però en un altre lloc?

No estaria de més que donessin una llegideta a això: informe redes sociales IAB Spain

Eppur si muove

Això va concloure Galileu després d'abjurar davant un tribunal inquisitorial que la Terra no girava al voltant del Sol. Avui aquest tipus de històries en les que algú ple de coneixements, arguments i raons ha de doblegar-se davant la ignorància del poder ens fa certa gràcia, però no hem evoluvionat gaire. Cal dir però, que el tribunal d'ignorant tenia més aviat poc, ja sabia ben bé que el senyor Galilei estava ple de raó, però acceptar-ho públicament el situava en una posició molt incòmoda i calia per davant de tot acontentar les masses.

Aquests dies vivim alguna cosa semblant amb la revelació dels secrets més íntims dels serveis secrets dels EUA, wikileaks no fa més que posar al descobert documents reals dels que tothom directament implicat s'afanya ara a treure'ls importància. Això només té dues explicacions: o bé ens volen fer congregar amb rodes de molí o bé realment no tenen cap importància i els EUA s'ha estat gastant una morterada de diners en fer anar amunt i avall uns documents que no són més que xafarderies d'ambaixadors i tal i tal... Jo personalment em decanto per la primera.

En tot cas, una veritat està aflorant i el poder, una vegada més incòmode, ha de fer-nos abjurar a tots perquè no donem crèdit al que wikileaks revela. D'acord, abjurem, acceptem pop com animal de companyia... eppur si muove!!

Una altra cosa s'està movent malgrat el passotisme dels estats i en definitiva del poder. L'educació fa temps que necessita un canvi, o més aviat una revolució com diria la Júlia. Cal i aviat!! Un cop més els governs d'arreu en són plenament conscients però ens volen fer abjurar amb informes PISA que cadascú interpreta segons li convé. A casa nostra per exemple tothom es felicita perquè hem pujat 3 punts, quan llegeixes la lletra petita veus però que l'error absolut dels estudis estadístics és de 5 punts, per tant no cal ser cap gran estadista per veure que la cosa molt, molt bé.. diguem que no ha anat.

Fa temps que hom abjura en aquest sentit però alguna cosa es mou també, potser la revolució ja ha començat i encara no ens n'hem adonat. Deia Milton Chen que només quan totes les autoritats en materia social, econòmica, cultural, política... facin servir els seu púlpits per demanar, exigir i reconèixer els beneficis que tindria per una societat que l'educació fos una prioritat, la prioritat número 1, només llavors aconseguiríem que l'educació prengui el paper que li toca dins de la societat.

Fa temps que només sento notícies vinculades al món de l'ensenyament que no parlen d'ensenyament. Parlen de si l'horari ha de ser aquest o aquell, sempre pivotant sobre la conveniència dels pares, no dels nens. Parlen de sí le vacances han de ser així o d'una altra manera. Parlen del fracàs escolar i lluny de buscar solucions només busquen culpables. Parlen de coses superficials que adormen les masses, perquè l'arrel del problema és més profunda i, o bé ni tan sols la veuen o bé els fa mandra posar-se a escarvar.

Però alguna cosa està canviant, alguna cosa si muove, perquè paral·lelament estan apareixent una sèrie de llocs als mitjans de comunicació on es sent parlar d'educació amb paraules majúscules, amb gent altament qualificada i amb idees que no fan més que demanar a crits aquesta revolució. Afortunadament en són un quants els exemples així que en deixo aquí alguns:

Redes (la 2 de TVE)

• entrevista a Roger Schrank (16-03-2005)
• entrevista a Robert Roeser (20-06-2010)
• entrevista a Mark Prensky (5-12-2010)

Singulars (TV3)

• entrevista a Montserrat del Pozo (31-05-2010)

Diari ARA, secció amb blogs i actualitat sobre l'educació.

cremeu els llibres!

Bé, no tots eh!! Salveu Camí de sirga del Jesús Montcada de la foguera!!! Bé, i alguns més.

El títol de l'entrada d'avui fa referència a dos descobriments que faran canviar molts llibres de text. Tot està evolucionant tan ràpid que allò que s'escriu en un paper acaba tenint una data de caducitat massa curta, sobretot pel que fa a l'àmbit social-humanístic, en ciència costa més de trobar exemples, però recentment se n'han produït dos de sensacionals.

El primer fa referència a la mítica escala de Möhs que determina la duresa d'un material. Sempre ens havien ensenyat, i havíem aprés, i ensenyàvem... que aquesta li atorga el valor més alt, 10, al diamant, per ser la substància coneguda més dura de la naturalesa. Ves per on que un parell de físics russos avorrits (possiblement sense tele) decideixen jugar amb el grafit d'un llapis i com qui no vol la cosa acaben trobant una nova forma cristal·lina del carboni que vénen a anomenar grafè. Aquest nou material té unes propietats que el fan altament versàtil i entre aquestes, ser més dur que el diamant. Ep!!! Ja estem refent tots els materials, a partir d'ara, l'escala de Möhs no acabarà amb el diamant, sinó amb el grafè. Falta saber quin valor li donaran, l'11?

El segon ens redefineix les bases de la bioquímica. Qualsevol curs de bioquímica comença definint els elements bàsics per a la vida com CHONPS (carboni, hidrogen, oxigen, nitrogen, fòsfor i sofre), aquests són els que constitueixen les molècules essencials, ADN i proteïnes. Això era fins fa poc, perquè la NASA acaba de trobar uns bacteris que han estat capaços de substituir el fòsfor per arsènic, per tant, haurem d'afegir a l'origen de la vida els CHONAsS. A refer llibres una altra vegada!!!

Com a professor no puc evitar fer una lectura en clau docent, què faig amb els llibres de text? Fins ara tenia clar que eren molt limitats en quant a continguts, quan Internet ofereix, a mi com a professor i als meus alumnes com a estudiants, un món immens d'informació que a banda de ser gratuïta, està permanentment actualitzada. Òbviament, la nostra feina passa per ensenyar a buscar-la, contrastar-la i analitzar-la.

Sigui dit de pas que com a valencià, la NASA m'ha donat explicació cientifica, i qui sap si etimològica, després de molts anys d'investigacions, a la mítica frase "la chona de ta mare!!!". Finalment sabem que, efectivament, l'origen de la vida era cosa de CHONAsS... tot i que aquests astrofísics de la NASA ja ho haguessin pogut deduir si s'haguessin donat un tomb pel museu de l'Orsay de París, on s'exposa el quadre pintat per Gustave Courbet i de nom l'origen del món.

La gota que fa vessar el got

Fa dies que volia escriure aquesta entrada per no trobava el moment. Fa mesos que vaig arribant a una conclusió on no volia arribar. Fa anys que veig que això no acaba de rutllar...

Aquest és el meu 12è curs com a professor, vaig arribar amb molta il·lusió i lluny de perdre-la encara me'n queda. Al llarg d'aquests anys he vist com l'ensenyament ha anat cada vegada més a la deriva, condicionat per decisions incoherents d'aquest i aquell govern. Amb poc més d'una dècada, s'ha aconseguit desprestigiar de forma molt preocupant l'ensenyament, especialment el públic. El mal que s'ha fet és molt gran, s'han esquarterat els currículums, afegint continguts i treient-ne, canviant-los de curs o fins i tot de matèria... tot segons bufava el vent i sota les pressions dels lobbies corresponents.

El resultat de tot plegat, un desgavell considerable que ha provocat molta desil·lusió en el professorat que a més ha vist com contínuament se'l posa en l'ull de l'huracà. Quan tots aquests canvis no funcionen sempre és per la suposada manca de professionalitat, dedicació, preparació... del professorat. La jugada és rodona, ja d'entrada tenim el culpable de tot pelgat. Ara bé, des de l'altra banda la perespectiva és ben diferent, si les coses no estan pitjor encara és justament perquè el professorat està tibant del carro de mala manera, perquè, en darrera instància, qui es posa davant els alumnes i veu el que els estan fent des de dalt, som nosaltres, i no ho podem permetre.

Aquests darreres setmanes no faig més que sentir parlar dels Ni-Ni, aquest nou eufemisme per posar nom als malfeiners de tota la vida. Molts d'aquests Ni-Ni són estudiants que el sistema ha ensenyat a ser això, Ni-Ni, i quan dic sistema excloc el professorat conscientment. Un sistema educatiu que premia el no-esforç genera ciutadans que esperen sobreviure sense fer res, un sistema que permet promocionar alumnes de curs sense que assoleixin els continguts, competències o capacitats (o com vulguin dir-li) és un sistema que s'autoenganya. Ara no estem més que pagant les conseqüències d'això.

Quan a mitjans de la dècada dels 90 es va començar a instaurar la reforma educativa amb la LOGSE, ja es van alçar veus que allò no funcionaria sense recursos econòmics. Aquest no van arribar mai de manera suficient però malgrat tot la nau avançava oceà endins. El professorat va preparar piles de materials nous, va inventar i reinventar la sopa d'all tantes vegades com fos necessari (crèdits variables, crèdits de síntesi, noves matèries...), però tot era insuficient sense els recursos adequats. L'escolarització obligatòria fins als 16 va comportar el que va comportar, però els números havien de sortir, les estadístiques havien de sortir... i seguint la màxima de Mahoma i la muntanya, si els alumes no arriben al nivell, doncs es baixa el nivell.

Es van forçar juntes d'avaluació a aprovar percentatges determinats d'alumnes, els números havien de reflectir l'èxit de la reforma, encara que ens estiguéssim enganyant com a societat. Alguns dels nous alumnes van aprendre la lliçó i van veure que sense gaire esforç també anaven passant de curs, fins a arribar al cas escandalós d'avui en dia on un alumne que repeteix un curs, passa automàticament al següent perquè la llei li prohibeix repetir dos anys el mateix curs. Passa fins i tot si es absentista total o si lliura tots els exàmens del curs en blanc.

La llei també permet promocionar de curs amb dues matèries suspeses, si un alumne decidís no fer res en dues matèries durant tota l'ESO, la llei li acabaria donant el títol de graduat.

L'actual legislació crea de manera indirecta una part de la població acostumada a prosperar sense fer res, amb l'agravant que molts d'aquests ja no són als instituts, sinó que ja han arribat al carrer i ara formen part del mercat laboral, de la suposada població activa. El sistema ha creat i alimentat durant molt de temps aquests petits paràsits i ara per a acabar de reblar el clau, els rebateja, ara s'anomenen Ni-Ni.

L'estupefacció, indignació i rebuig que això em provoca són majúsculs. No només el sistema em va obligar en el seu moment a promocionar-los sinó que a més ara, el sistema a través del govern que diu representar-me, els dóna ajudes econòmiques... Però a la meva indignació s'afegeix la dels companys d'aula que no només els van haver de suportar, sí, suportar, uns quants anys de la seva vida, creant un ambient de treball sovint indesitjat, veient com aconseguien el mateix que ells sense esforç... sinó que ara a més els han de pagar un subsidi amb els seus impostos.

Però la cosa va més enllà, aquests (la gran majoria) alumnes que sí que van aprofitar el seu moment i que han lluitat per formar-se i trobar una feina, veuen com els costa trobar-la i quan ho fan, la remuneració és vergonyosa. I a sobre, del poc que guanyen han de mantenir als Ni-Ni perquè el govern no sap que fer-ne d'ells i el que és el més trist, en són tants que fins i tot són un bon reclam electoral.

Sentia també aquests dies en diferents tertúlies radiofòniques el gran problema que suposa tenir tanta ma d'obra qualificada, jovent molt ben preparat, parlant tres idiomes, amb estudis universitaris, màsters en molts casos, estades a l'estranger... però amb un mercat laboral que no els pot absorbir. El sistema no només ha creat d'una banda de malfainers (em fa fàstic això d'anomenar-los Ni-Ni) sinó que a sobre no dóna resposta a les demandes i espectatives que ha creat en la resta que està preparada per treballar.

Com ho solucionem?

Degradem encara més el sistema educatiu, quants més siguin els individus sense espectatitves menys frustracions hi haurà, acceptaran feines més mal pagades, sense posar objeccions, seran més fàcils de conduir... que no els hi falti per això el futbol o debats estèrils on perdre's a les tertúlies del bar. Una societat ignorant és una societat dòcil i que no crea problemes.

Cada vegada tinc més clar que tots aquests canvis en l'educació no són casuals, no són fruit de la ignorància ni de la incompetència com pensava fins fa poc. Cada vegada tinc més clar que està tot molt ben orquestrat i hi ha una intencionalitat molt clara de degradar, fins al màxim, l'ensenyament públic perquè acabi sent una fàbrica on es desa la canalla dels 3 als 16 anys i d'on surten després treballadors i treballadores submisos amb els interessos d'uns pocs.

is beautiful that way

Sí, és bonica aquesta manera de fer les coses, de treballar, de caminar... Estem vivint un final de curs ple de desprepòsits per part del nostre cada dia menys benvolgut Departament d'Educació, però ni això podrà eclipsar un moment molt especial, aquest.

Cada final de curs té una sensació agredolça, després de tot un curs dedicant-te a que els teus alumnes aprenguin una mica de tot allò que els pots oferir, i no només física i química, arriba el moment en què marxen. Com ha de ser, per això han estat lluitant tot el curs, però aquest moment dolç de veure que ho han aconseguit també té un rerefons amarg, no deixa de ser un adéu encara que el disfressem d'un fins aviat!

Aquesta sensació és més acusada amb 2n de batxillerat, la resta de cursos els tornaràs a veure amb tota probabilitat al setembre. Aquest any però, aquesta sensació es produeix amb un 3r d'ESO, cosa poc habitual.

Un 3r d'ESO molt especial, la meva tutoria, una tutoria que porto des de 2n i que al llarg d'aquests dos cursos ha aconseguit que estimi més aquesta feina. Una tutoria que va començar amb gairebé 15 dies castigats sense pati, bronques dia sí dia també, mogudes de ca l'ample a tots els nivells... però amb una gent molt maca amb qui poc a poc ens hem acabat entenent força bé. Oblidarem ara l'incident de les tecles de visual i plàstica...

No volia acabar el curs sense fer-los un petit homenatge, un petit muntatge perquè d'aquí a un temps recordin aquests dos cursos amb un somriure.

Després de veure'l, un d'ells m'envia un missatge i em diu: ens has ensenyat a ser persones. Ara mateix no sé per a quin examen entrava, a quin tema sortia... a cap, i a tots. Si després de dos anys he aconseguit, en la mesura que sigui, que siguin una mica més persones, que pensin, que tinguin una mica més d'esperit crític... em dono per satisfet.

Com diu el títol d'aquesta entrada, així dóna gust treballar, així és bonic!! Títol que d'altra banda no és casual, així es diu una cançó que sempre més em recordarà aquesta gent de 3r ESO A.

benvolguts Reis de l'Orient...

Això no té límits, ara farem signar una carta de compromís educatiu als pares per tal d'assegurar que s'impliquen en el procés d'aprenentatge del seus fill i filles. La carta òbviament té punts que afecten tant al centre com als pares, compromet d'alguna manera totes dues aprts.

Les preguntes que se'm plantegen són moltes. La primera és: realment cal? Perquè per part del professorat, els punts a què fa referència ja estan regulats, és part de la nostra feina i com a tal, la fem. Per part dels pares i mares, cal? La gran majoria s'impliquen en el procés d'aprenentatge dels seus fills com cal, la gran majoria s'imlpiquen i treballen colze a colze amb el professorat, cosa que dóna els seus fruits.

La segona pregunta és: Què passa en cas d'incompliment? La gran majoria dels pares com he dit, s'implica i no necessita signar cap carta de compromisos... l'altra part del col·lectiu de pares, tant és que la signin com no, perquè... insisteixo, què passarà si no compleixen els acords? Un carta signada per dues parts comporta assumir unes responsabilitats, què passa si no s'assumeixen?

Per la part que em toca tinc bastant clar què em pot passar si no ho compleixo, ja està regulat això, és part de la meva feina. Ara bé, l'altra part.. hi ha cap decret que els obligui?

Suposo que el Departament ja ho té previst això i està treballant en una carta de compromisos per als avis, perquè els seus fills compleixin com cal amb els néts.

ja n'hi ha prou!!!

Aquest matí he rebut accidentalment un correu d'en Xavier Kirchner (pare del projecte educat 1x1). Anava adreçat a un altre Jordi però les presses o qui sap què, han volgut que parés a la meva bústia d'entrada. El correu era curt i concís, informava de la convocatòria de licitació del famós portal Empúries (protoportal), portal que ha d'agrupar totes les editorials de materials digitals i on els pares podran comprar telemàticament els continguts digitals que els seus fills utilitzaran el proper curs si es troben immersos en el projecte educat 1x1.

No li he donat més importància inicialment, he enviat un correu al Xavier i li he fet saber que me l'havia enviat per error. Ara bé, no me n'he pogut estar de visitar l'enllaç que portava adjunt, la convocatòria pública. No us puc explicar la cara que se m'ha quedat quan he vist la partida pressupostària que té adjudicada, us juro que no hi ha paraules:

3.593.220,34 € sense IVA

La convocatòria és per dissenyar, crear, desenvolupar i mantenir un portal de compra, només això!! La indignació és majúscula quan veus que fa tan sols dos anys, un alumne del centre, en Xavier Casahuga (i dono el nom perquè quedi clar que no és cap farol) va guanyar un premi de la fundació Lacetània per desenvolupar precisament això, un portal virtual de compres. Va fer aquest projecte com a treball de recerca de 2n de batxillerat i us juro que no va necessitar aquesta barbaritat de diners per fer-ho possible.

Estem davant d'una de les malversacions de fons públics més flagrant que he vist mai, el Departament d'Ensenyament destina aquesta monstruositat a dissenyar una plataforma a disposició de l'empresa privada, ja que els únics beneficiats de tot plegat són els editors. Amb diners públics se'ls crea el supermercat virtual on vendre el seu producte, i a més, amb uns costos desorbitats.

El tema és però més greu encara si tenim en compte les fortes retallades pressupostàries que estem patint tots els centres públics a nivell de plantilles i altres recursos. Amb l'excusa de què no hi ha diners l'administració està retallant fins a límits demencials. Això sense entrar a valorar la retallada de sous de la funció pública.

Que m'expliqui algú com és possible que en els temps que corren una administració pugui malbaratar aquesta suma en una cosa que un alumne de segon de batxillerat va ser capaç de fer.

Ho sento, la meva neurona no dóna per més, no ho puc entendre per més que vulgui.

Jo no volia...

Us ho puc ben jurar que no volia, ha estat sense voler!!! Els darrers 10 anys, que són els que porto de funcionari de carrera, he intentat fer la meva feina tant bé com he pogut o sabut. És cert que al principi era una mica ignorant, peò ja se sap, quan comences.. tot costa! Vaig anar aprenent de mica en mica i us ho juro pel formatge de cabra que m'he esforçat molt per fer de la meva feina la meva passió. Resulta que m'agrada i tot.

Al llarg d'aquests anys no m'han dolgut mai les hores de més que he dedicat als meus alumnes, bé preparant materials extra, atenent de vegades els seus pares a hores intempestives, responent els seus dubtes en un horari digne d'estació de servei d'autopista, a qualsevol hora, qualsevol dia... i tot això pel plaer d'ensenyar, de transmetre, perquè ells i elles s'ho mereixien i s'ho mereixen. Mai he retret això a ningú i tampoc ho faig ara, de ben segur que ho continuaré fent, continuaré pecant...

No sabia jo que aquesta manera de fer podia ser tan dolenta per al país, per a la societat en general. No sabia jo que com a conseqüència del meu treball incondicional el país es veuria abocat a una de les crisis més greus de la història, ho sento molt, de veritat, no era pas la meva intenció. Així que entenc que el govern, molt sàbiament hagi decidit retallar-me el sou un 5%, dono gràcies perquè només sigui un 5%. Els meus actes mereixerien pràcticament una lapidació pública o una crucifixió, però els senyors del govern han estat magnànims i la seva infinita caritat ha fet que només em penalitzin amb aquest 5% del sou que tan injustament em guanyo.

La ignorància és molt atrevida... ja ho diuen. Jo no volia desencadenar aquesta situació, demano perdó doncs públicament. Ara bé, també aviso que no sé actuar de cap altra manera i que molt em temo que la cosa s'agreujarà perquè continuaré obrant de la mateixa manera. Demano disculpes a l'avançada també per això, perquè el gran cataclisme econòmic que això provocarà serà d'una magnitud incalculable.

Potser que algú posi fi a això d'una vegada per totes i acabi amb aquesta casta a la qual pertanyo. Mort als funcionaris!!!

(això sí, deixeu vius als que tenen hipoteca... no fos cas que les animetes de la caritat dels bancs i caixes no arribessin a final de mes)

Lo cualo?!?!?

Si sospites que una resposta no t'agrada, el millor que pots fer és no preguntar. Si no demanes res no estàs obligat a res, no cal que donis explicacions ni que et justifiquis de res. No cal que expliquis això o allò... vaja, que ja està bé de tocar els collons home!!! On s'ha vist que en democràcia es tingui dret a preguntar res?

La qüestió en sí està arribant a ser molt més que preocupant. Quan els canals habituals no funcionen, al poble (que és la primera part de democràcia...) no li queda més remei que manifestar-se d'alguna manera. Hi ha forma més pacífica que organitzant una consulta popular? Llançar una pregunta a l'aire i que la gent respongui lliurement. Ja que al demos li han fotut la cracia, almenys que li quedi el dret d'opinar.

Això però, es veu que és el pitjor que es pot fer, Moisés no ho va baixar escrit a les taules aquelles del Sinaí, però ha de ser un pecat dels grossos grossos!! L'exemple de les consultes sobre l'autodeterminació als municipis catalans en són un exemple, però no és l'únic. Al País Valencià s'ha engegat una campanya de consultes a la comunitat educativa on es demana l'opinió sobre la gestió actual de la Conselleria d'Educació.

La Conselleria de la qual es màxim responsable el senyor Font de Mora ha enviat missives als centres educatius recordant-los que "el uso de sus instalaciones estará dedicado a actividades lectivas extraescolares y/o complementarias autorizadas, lo que impide la cesión de espacios para otros usos". En castellà òbviament, ja que el nivell d'anglès encara no és suficient bo, ja se sap, amb només la citizenship... no n'hi ha prou.

La qüestió és d'allò més greu, es disfressa de recordatori el que sona a simple i clara amenaça al més pur estil mafiós. Perquè clar, a qui se li ha acudit fer preguntes en una escola? en un institut? Els centres educatius no estan fets per fer preguntes, estan fets per instruir, per proclamar veritats immutables, absolutes, per il·luminar els ignorants de pocs anys amb les bondats d'una única realitat. Des de quan ensenyar i educar implica preguntar? Fins aquí podíem arribar!!!!!

Sort n'han tingut aquests centres educatius, els han avisat a temps del gran error que estaven a punt de cometre i han pogut obrar adequadament i no prostituir tan dignes espais amb la baixesa d'una menyspreable pregunta. Afortunadament han aconseguit estalviar aquest mal tràngol a la institució i el seu prestigi no quedarà tacat, les consultes s'han fet al carrer, on toca!

El debat, l'opinió, la qüestió, la pluralitat, l'objectivitat... tots aquests mals han estat apartats dels centre educatius, no fos cas que se'ls encomanés alguna cosa. Gran lliçó la que aprendran els i les estudiants del país.

la vita è bella

Crònica d'un repte col·lectiu

Dilluns 19 d'abril la directora acompanyada de la professora de música, o la professora de música acompanyada de la directora, entren a l'aula de 3 ESO A. En aquells moments el professor, qui escriu, es trobava fent un esquema dels diferents mètodes de separació de mescles. Entre decantacions, filtracions i cromatografies, l'ambient destil·lava una certa apatia pròpia d'un dilluns abans del pati. Les tècniques analítiques mai han estat d'allò més entretingut, què hi farem...

La irrupció de les dues professores a l'aula es rebuda amb un bufit d'alleujament per part de l'auditori i esclata en una rialla mancomunada en sentir el missatge que han vingut a comunicar. Divendres és Sant Jordi i recorden que aquest any s'ha organitzat un concurs de música, encoratgen a tots aquells que saben tocar algun instrument perquè s'hi apuntin.

El silenci s'apodera de l'aula i l'oferta rep poques adhesions, a més, ha de competir amb el torneig de futbol... i ja se sap!! Vist l'entusiasme generat, les professores marxen amb el discurs cap a altres destinacions, cal incentivar la participació de l'alumnat!

Amb la porta ja tancada els comentaris s'amplifiquen i és llavors que se m'acudeix fer alguna cosa amb el material que tenim. Mentre les professores intentaven captar participants s'han destapat algunes cartes, a l'aula tenim un saxo, una flauta i gent que sap tocar la viola i el piano... això ho tenim fet!!!

En un atac mescla d'inconsciència, ignorància i fe, molta fe, els hi proposo muntar un tema amb els instruments de què disposem a l'aula, la resta de gent canta i acompanya el ritme picant de mans o xiulant... el que sigui!! Si cal, els acompanyaré amb la guitarra!! Pixada de riure general, seguida de negatives concloents i sense dret a rèplica, després d'any i mig amb aquest tutor.. ja saben que les seves propostes són d'aquelles de: o sí, o sí!! Sona el timbre i els deixo mitja hora per rumiar-s'ho.

A l'hora següent, tenim tutoria, els porto una proposta més ferma amb títol inclós, la incredulitat segueix a l'ambient però la sospita de què la cosa va de veritat comença a quallar.

Dimarts la decisió està presa, després de sotmetre a referèndum la proposta i havent votat el 100% dels majors d'edat de la tutoria, queda aprovada per unanimitat. Primers indicis de revolta, amenaces d'insubmissió i dessercions i una pregunta a l'aire, per què ens ha tocat a nosaltres el boig? A la tarda reparteixo dues partitures i convoco als músics perquè portin l'instrument demà. No hi ha marxa enrere.

Dimecres és el dia decisiu, com que amb tots junts no me'n sortiré... l'estratègia passa per actuar amb el front dividit. A l'hora partida de química, després d'un intent frustrat de destil·lació, els mostro les cançons que cantarem, els passo les lletres i a assajar!! Desenfundo la guitarra, el saxo fa les primeres provatures i la flauta el segueix. Algunes animetes s'enganxen, d'altres no s'ho acaben de creure, ah però... això va de veritat?!?!? Oi tant!! L'hora següent passa l'altra meitat, sense instruments aconsegueixen entonar les cançons i fem el primer assaig general a l'hora del pati. Funciona!!

Dijous es repeteix l'assaig al pati, sota la mirada atònita d'alguns pares que vénen a fer entrevistes amb els tutors corresponents. Divendres, el gran dia, s'assaja a les 8 del matí, la son no perdona i els ànims no estan massa encesos... després del pati, comença el festival.

Les coses de la faràndula ja ho tenen això... l'horari costa de seguir i sense voler tot s'allarga. La nostra actuació prevista per a 1/4 de 2 acaba fent-se després de tocar la sirena de final de classes. L'estampida provocada recorda la migració anual dels nyús al Serengueti i el públic que queda es pot comptar amb les mans. El desànim s'apodera dels cantaires i tothom es pregunta, cal que ho fem?

Sí!!! evidentment!! clar que ho hem de fer!! Per què? Per a qui? Per vosaltres!!!! Perquè us heu demostrat que quan voleu fer alguna cosa junts, ho podeu fer, per més difícil, estrambòtica i complicada que pugui semblar. En tan sols tres dies heu estat capaços d'aportar allò que cadascú podia, la veu, els xiulits i les palmes, el saxo, el piano, la flauta, la viola... i les ganes de demostrar-vos que podeu fer realitat allò que molts haguessin dit que ereu incapaços.

Tot el que vivim, d'una manera o d'una altra, ens ensenya coses i aquests dies he aprés, un cop més, que hi ha coses que paga la pena fer-les només pel gust de fer-les, independentment del resultat final. Com diria l'amic Ningú, Carpe Diem!!

Us deixo una de les cançons que hem preparat i que, si més no a mi, em recordarà per sempre més aquesta gent de 3r A

el vent té la resposta

Ja ho cantava en Bob Dylan fa uns quants anys, the answer is in the wind... my friend!. La resposta es troba en el vent, però... i la pregunta? quina és la pregunta?

Comentava ahir amb un company de feina com havia anat una sortida de batxillerat als escenaris de la batalla de l'Ebre. Després d'això i allò els dos vam acabar dient una frase: això, això és ensenyar...

Sovint es qüestionen les sortides que es fan des dels instituts, tant des de dins del centre com des de fora, calen tantes sortides? És difícil donar una resposta simple i curta, però quan vius situacions com la que es va viure dilluns a la cota 705 de la serra de Pàndols, la resposta surt sola.

Un grup d'estudiants de 2n de batxillerat s'arraconen al voltant d'un veí de la Terra Alta amb molta solera, l'Antonio, qui pausadament i amb l'emoció de qui se sent protagonista d'una part de la història d'aquest país, els explica el que es va viure en aquells penya-segats ara fa poc més de 70 anys. Una batalla cruel on es va perdre molt més que uns milers de vides, aquells que van sobreviure hi van deixar la vida allà.

El vent que bufa fa difícil seguir les explicacions però tothom escolta. Després d'explicar la posició que ocupaven uns i altres, la cruesa del combat, l'Antonio explica una història terriblement commovedora. La història d'un brigadista internacional i el seu fill. La història d'un home que es presenta a Gandesa gairebé 70 anys després de la batalla, preguntant per la cota 705. El seu pare havia mort feia poc i havia deixat escrit que l'incineressin i portessin les seves cendres a la cota 705 de la serra de Pàndols, allà on un estiu va perdre amics, companys, il·lusions, somnis i la llibertat per la qual lluitava s'enfonsava en els barrancs de la serra, abatuda per les bales de l'estupidesa humana.

El vent continua bufant i aquells estudiants recorren amb la vista el camí seguit per aquell home muntanya amunt, amb les cendres del seu pare sota el braç, pensant com de dura havia d'haver estat aquella experiència perquè tants anys després, el seu pare, vulgués venir de molt lluny a descansar per sempre més allà, a Pàndols...

El vent, traidor, arrenca unes llàgrimes a aquells ulls oberts que escolten l'Antonio. És el mateix vent que fa uns minuts, però s'ha tornat més fred, més viu... ara porta respostes. Porta unes respostes que mai arribaran des d'una aula, des d'un llibre, o des d'un blog, són respostes que només es troben allà on són els fets.

I si, això, això és ensenyar...