ManRússia...

21 de desembre de 2009, solstici d'hivern i darrer dilluns lectiu de l'any. A les 8:00 h hora local, la sirena toca puntual, les animetes desitjoses (o no) de nous coneixements van entrant com ovelletes al seu corral en busca d'una mica de raser. El cap de setmana ha estat glacial i aquest matí no és per menys, els termòmetres no gosen treure el mercuri per sobre dels zero graus. Entre la foscor, les primeres espurnes blanques es deixen veure...

Odio els espais tancats sense llum natural, així que només arribar a l'aula de 1r de batxillerat, pujo les persianes i ens n'adonem de l'espectacle, està nevant. A partir d'aquest moment, el poc desig per la física que cal esperar en un dilluns prenadalenc, queda condemnat irremeiablement a la més absoluta de les ignoràncies. Només el canvi de coeficient de fricció entre el terra i les soles de les sabates produït per la neu sembla atreure l'atenció de les animetes... les finestres són sens dubte el centre del món pel que queda d'hora.

Sona la sirena novament a les 9:00 h hora local i la bogeria es desferma: crits, corredisses, trucades als pares, recollida compulsiva de béns personals i tothom a la porta de l'institut!!!!! L'estat d'excepció ha quedat instaurat al centre sense que ningú pugui fer res... Ja no hi ha volta enrere, a consergeria no donen l'abast, pares trucant a tort i a dret, adolescents histèrics perquè volen marxar, professors desbordats davant l'imminent apocalipsi!!!!!

I és que a Manresa quan neva, el seny català queda soterrat, es tanca en un calaix amb pany i clau i perdem el nord. Es veu que el pitjor que pot passar és que els alumnes es quedin a l'aula com si res passés, fent classe, com si plogués... És molt més segur obrir comportes i decretar l'estat d'emergència!!

Em pregunto jo... com s'ho deuen fer a Finlàndia? Els alumnes també surten esvarotats de l'institut cada vegada que neva? Cada vegada que cauen 4 cm de neu? Potser aquest és el secret dels finesos...

Clar, al sud, com que no neva... ens entestem a tenir-los tancats a les aules, si és que som del que no hi ha!!

Igualtat a les aules

Dimecres es celebrava el dia contra la violència de gènere. El Departament d'Educació va enviar als responsables/coordinadors/vetlladors per la igualtat a les aules dels centres educatius catalans el següent pdf:

Pla d'igualtat

Després de llegir-lo i aplaudir les bones intencions del Departament, no vaig poder evitar pensar que estem una vegada més davant de polítiques d'aparador. La realitat és que mentres per un costat ens envien això, per l'altre signen convenis amb editorials que no respecten aquestes bones pràctiques a què fa referència el document anterior.

Vegeu l'entrada Motivació 2.0

A Finlàndia també passa això?

Aquest matí m'he posat a fer feina ben d'horeta. Estic preparant uns materials CLIL per la física de 4t d'ESO, forma part de la llicència d'estudis que m'han concedit i ara mateix estic gaudint.

Concretament estava buscant imatges per il·lustrar la tercera llei de Newton, el principi d'acció-reacció. Com que els materials s'han de publicar a la web del CIREL s'ha de garantir que les imatges no es trobin sota cap tipus d'autoria que impossibiliti la seva publicació. Així doncs he anat directe a la web del MEC on hi ha un recull d'imatges de difusió lliure.

El tennis és un esport on més fàcilment es manifesta aquesta tercera llei i per tant he fet una cerca en aquest sentit. Després de filtrar una mica els paràmetres de cerca (només he seleccionat fotografies i il·lustracions) he escrit "tenis" a la casella de cerca i avall.

La sorpresa ha arribat de seguida, molt poc material per triar, ara bé, m'he quedat sense paraules quan he vist el tipus de fotos que hi ha relacionades amb el tennis a la web del Ministerio de Educación y Ciencia. No espereu trobar imatges de tennistes practicant l'esport, es veu que en tot l'estat, és un esport molt minoritari i gairebé ningú el pràctica...

Sense comentaris.

O no...

motivació 2.0

Fa uns quants dies que estic per Escòcia i dedico uns minuts cada dia a seguir la premsa de casa. Avui remenant per aquí i per allà m'he trobat amb una desgradable sorpresa: Una imatge capturada dels materials de tecnologia de 1r cicle d'ESO.

D'entrada la desafortunada metàfora de la motivació em crea un rebuig sense eufemismes ni paliatius. El fet que des del Departament d'Educació es promoguin polítiques de foment de la igualtat ho fa especialment greu al meu parer i més tenint en compte que el material "educatiu" va adreçat a nois i noies de 12, 13 i 14 anys, una edat on s'ha de tenir especial cura amb aquests temes.

Hi ha però un altre motiu de deseperació que possiblement només hem apreciat els que ens dediquem a l'ensenyament de la física, la química o la tecnologia. El dibuix mostra clarament un electró que es sent atret per una altra icona de característiques gairebé idèntiques tot i que hom pot comprovar que el primer té gènere masculí i l'altre femení.

Aquest fet pot introduir un concepte erroni en l'alumnat, no pel fet que puguin associar un sexe als electrons, cosa que sens dubte no faran, però deixa la porta oberta a la idea que hi hagi dos tipus d'electrons: uns que atreuen i uns altres que són atrets. Això és un error terriblement greu, ja que tot i que el text fa referència a la diferència de potencial com a motivació, la imatge dóna a entendre que hi ha una altra partícula idèntica però de (sexe) comportament antagònic.

Per cert, podeu consultar el material a la web de Digital-Text a la pàgina 6.

Vergonya Conseller, vergonya!!!

Doncs sí, això és el que cal, una mica de vergonya.

A les acaballes del curs 08/09 se'm concedir una llicència D del Departament d'Ensenyament. Una llicència per anar 10 setmanes a Aberdeen (Escòcia) a preparar materials de física en anglès (metodologia AICLE o CLIL).

Escric tot això des d'Aberdeen, la llicència és des del 5 d'octubre al 12 de desembre.

I la vergonya? Us preguntareu... Doncs resulta que el Departament d'Ensenyament, que ha apostat decididament per la innovació educativa, per l'excel·lència, per la qualitat... i totes aquelles coses a què ens té acostumats el nostre benvolgut Conseller, encara no ha estat capaç d'enviar un substitut al meu centre.

Ma mare sempre ho ha dit que sóc una mica complicat, raret vaja... però tant? Sí, ho reconec, m'agraden les magdalenes, i què! Però això no és cap obstacle perquè no es trobi substitut per cobrir la meva absència, que per cert, no ha estat sobrevinguda.

Resulta increïble i vergonyós, de fet resulta més vergonyós que increïble, no ens enganyem tampoc, que el propi Departament que m'ha enviat a Escòcia, que sap des de fa mesos el dia exacte que marxaré, no hagi estat capaç de cobrir aquesta absència des del primer instant.

És més, el substitut hauria d'haver arribat fins i tot abans que jo marxés, només un dia abans. Això hagués permés un traspàs d'informació fluïd i senzill, que faria possible que els alumnes no perdessin ni un sol dia de classe i potser així, podríem creure tots plegats en la voluntat sincera de perseguir la qualitat educativa.

Res de res...

El més patètic però, és assabentar-se que divendres 2 d'octubre es va nomenar un substitut (el nom i nº d'ordre del qual no revelaré, tot i que es pot consultar a la web del Departament) que encara ara no s'ha presentat al centre. Iep! Hom pensarà que és el substitut qui ha obrat malament i no el Departament, però la sorpresa arriba quan en trucar als Serveis Territorials ningú sap res d'aquest nomenament, ni d'aquest substitut, ni de la plaça a cobrir...

Vergonya!!!!!!!

Jo també sóc gilipolles

Faig servir paraules com aleshores en comtes de dir entonces, gairebé per casi, sinus i cosinus per seno i coseno... tot i que aquestes darreres són les primeres que vaig aprendre i no me n'avergonyeixo, qui me les va ensenyar no va tenir l'oportunitat de saber que allò eren i són castellanismes.

Quan et dediques a la docència, encara que la llengua no sigui la teva especialitat ni la matèria que imparteixes, fer-ne un bon ús és una qüestió de responsabilitat, coherència professional i de dignitat nacional i personal.

Això però, és titllat de gilipolles pel President de la Diputació de València, Alfonso Rus, qui també és batlle de Xàtiva. Pobres xativins i xativines, pobre Raimon, no només han de suportar el sobrenom de socarrats pels fets del 1707 sinó que a més han de patir aquest bon home. Segurament el senyor Rus s'esguinçaria les vestidures si el professorat valencià fés un mal ús del castellà, ara bé, amb la llengua de casa, tot val. Cantava Raimon que qui portaria la pluja a escola i qui li diria com s'ha de ploure, està vist que no serà el batlle del seu poble natal.

Llegiu l'article a vilaweb i escolteu això, una radiografia del meu País fet pel Pau Alabajos que no té preu.

Els senyors de les lletres

Comença la temporada alta de les llibreries, amb l'arribada del mes de setembre no només tot sembla tornar a l'enyorada normalitat sinó que un any més assistirem a l'extorsió amb què el món editorial sotmet a l'educació.

Estic fart de veure com les editorials posen a la venda llibres aparentment nous, adaptats als nous currículums, que no són més que refregits d'edicions anteriors amb tapes noves. El tema 6 ara és el 3, l'exercici 24 ara ha passat a ser el 18 (tot i que a les solucions continua sent el 24...), allò que es feia un curs ara es fa un altre i, per tant, els mateixos continguts apareixen al llibre d'un curs i al del següent!! Ni les fotos es dignen a canviar, encara apareixen xiquetes amb els cabells cardats propis dels anys 80...

I tot això amb el vist i plau de l'administració, als pares no els queda més remei que consumir, comprar uns llibres que cada vegada són més pobres en continguts i que faran poca cosa més que destrossar les esquenes dels seu fills i filles per després ocupar un lloc en algun racó perdut de la falsa de casa. Lògicament, quan el germà menut els hagi de fer servir ja no li valdran, perquè l'administració haurà canviat el sistema educatiu, els currículums o el que se'ls acudeixi d'ací a poc temps...

Així ha grans trets, un/a estudiant d'ESO pot gastar entre 250€ i 300€ només en llibres durant un curs. Multipliqueu, multipliqueu...

El nostre benvolgut Departament d'Educació però, ha tingut la gran idea de tirar endavant un projecte de reciclatge de llibres als centres educatius. 8 milions d'euros tenen la culpa, aquest és el pressupost que es destinarà aquest curs 09/10 segons el propi Departament. Voldria saber però quin percentatge de llibres passa d'un curs a un altre.

Però la cosa no acaba aquí, a més aquest curs s'engega un projecte pilot perquè els alumnes d'alguns instituts facin ús de les noves tecnologies. En què consisteix això? Rebran un portàtil que podran adquirir a través d'un finançament que facilita La Caixa. Els llibres seran substituïts per libres de text digitals, que sona aparentment bé i innovador, però resulta que són patètics, i sóc generós amb l'adjectiu. Òbviament el Departament ha pagat les llicències per fer servir aquests llibres de text digitals. Negoci rodó: llicències, portàtils... perquè clar, quants d'aquests portàtils arribaran vius a la Castanyada?

La pregunta de tot plegat és, hi ha algú pensant en termes pedagògics allà baix? Quin sentit té mantenir tot aquest sistema dels llibres de text si no és més que per motius estrictament mercantilistes?

El Departament ha estat atorgant durant uns quants anys llicències d'estudi retribuïdes a part del professorat perquè elaboressin materials, molts d'ells infinitament millors que els que podem trobar als llibres de text i per descomptat als llibres digitals. Aquests materials són propietat del Departament, estan penjats a la xarxa, s'han provat en centres i funcionen, i aps!!! Són gratuïts!!! Són propietat de tots els contribuents, així doncs, perquè fan comprar als pares uns llibres quan ja hi ha tenim uns materials prou bons i nostres? Això es pot considerar com una espècie de malversació de fons públics no?

Vergonyosa és la manera que tenen les editorials d'incloure les noves tecnologies als seus continguts, afegint un enllaç a una web o en alguns casos a la web de la pròpia editorial, on hom pot trobar uns exercicis interactius que fan riure. La xarxa està plena de materials gratuïts d'aquest tipus. Fins i tot de llibres, com sona! De fet a Califòrnia hi ha tot un projecte al respecte.

Aquest any m'he decidit a tirar endavant dos cursos sense llibres de text, això no vol dir que no hi haurà una bibliografia de consulta amb exemplars a la biblioteca del centre o amb un curs moodle ple de recursos, en tot cas, els materials que farem servir seran els que l'alumnat vagi demanant dia a dia i els que jo consideri que són els més apropiats.

No penso ser còmplice de tot aquest muntatge, els senyors de les lletres no saben què necessiten els meus alumnes.

Racista de mierda!! (i 3)

Finalment he rebut la notificació de la sentència, com no podia ser d'altra manera, ha estat favorable i el jutge ha vist provats els fets expressats a la denúncia. Així doncs, ha dictaminat aplicar una multa de 60€ (a raó de 4€ per dia) a la mare Coratge.

El jutge considera provats els fets i entén que la forma i el context en el que es van produir són especialment vexatoris. Considera també contradictòria la versió donada per la denuciada i el seu testimoni... cosa previsible vista la manca d'assaig previ el dia de la vista.

En tot cas, em dono per satisfet amb la sentència, no per la quantia de la multa, que destinaré íntegrament a una beca per llibres per a la seva filla, sinó pel fet de recuperar d'alguna manera oficial la dignitat com a persona i sobretot com a professional.

D'altra banda també em satisfà el fet que consti en l'expedient d'aquesta mare tot el procés, ja que no és el primer cop que s'adreça així a un representant de l'administració pública, sigui un professor d'institut, un mestre d'escola o una funcionària de l'Ajuntament.

És d'agrair també que el poder judicial hagi recolzat d'aquesta manera el sistema educatiu, certament ens calen accions d'aquest tipus com a col·lectiu per dignificar la nostra feina, la consideració a nivell social de la qual, està bastant degradada.

Dono per tancat doncs aquest trist capítol i el deixo aquí, al racó de la falsa, on algun dia tornaré a rellegir-lo per recordar temps passats, que sempre va bé de tant en tant.


Moltes gràcies a tots i a totes els que d'una manera o d'una altra m'heu fet costat al llarg d'aquests dies, també vosaltres teniu un espai en aquest racó...

Racista de mierda!! (i 2)

Em va ensenyar el meu professor de llengua, en Vicent Romero, que tota història havia de tenir una introducció, un nus i un desenllaç... Vés per on, uns quants anys després i per sorpresa seua de ben segur, vaig i recupero les seues ensenyances. Una llàgrima li cauria...

La cosa és que la introducció de la història ja va ser explicada el dia 23 de juny, avui toca el nus.

El dia de la revetlla i després el de Sant Joan van servir per reflexionar, així que el dia següent, el 25 de juny vaig fer una trucada als mossos d'esquadra per veure si podia presentar una denúncia contra la mare Coratge (com l'ha vingut a anomenar en Jordi Estrada) per injúries i calúmnies. La resposta va ser contundent, sí.

Dit i fet, com qui no vol la cosa em trobava davant la caserna dels mossos explicant els detalls de l'espectacle, recalcant el fet que se'm va acusar de "racista de mierda" davant d'alumnes, pares i mares. Afortunadament, tenia dos testimonis que ho van presenciar tot.

El delicte està tipificat com a falta contra les persones a l'article 620.2 del codi penal i el jutjat de 1a instància de Manresa no ha trigat pràcticament res en celebrar la vista. Avui ha estat el dia triat.

Mai havia estat en un jutjat, mai havia presenciat el ritual del "calle vosté parle vosté" tret del folclòric tribunal de les aigües de València. Ha estat interessant en la forma, una mica decepcionant i surrealista en el contingut. Malauradament no he pogut mostrar tots els arguments que portava a la butxaca lligadets amb un fil, com les cançons de la jota que cantava m'auelo (mai li podré dir avi...), malgrat tot, els exposats han estat suficients al meu parer. Les contribucions dels testimonis no han fet més que corroborar la versió donada dels fets i que ja constava a la denúncia.

L'espectacle ha resorgit amb la intervenció de la denunciada i del seu testimoni, la persona que l'acompanyava el dia dels fets. Segons sembla, el dia d'autos (que és com es diu la revetlla de Sant Joan quan arribes a un jutjat...) a l'institut Pius Font i Quer de Manresa, cap els volts de 2/4 de 2 no hi havia cap alumne. Ja m'he posat en contacte amb el Vaticà perquè vinguin a documentar tan portentós miracle, mai abans un institut havia estat desallotjat amb tanta rapidessa... i pensar que tan sols 1 minut abans, a les 13:29 h estava ple d'alumnes recollint notes de final de curs... uns 450 alumnes. De sobte però, tots van desaparèixer.

Sembla que va ser llavors que la meva persona es va dirigir a la denunciada i la seva parella amb gest altiu i amb un to de menyspreu, els vaig lliurar les notes al temps que els deia que si volien més explicacions, que anessin a una escola de pagament. Aquí he esclafit a riure per dins, no ho he pogut evitar, jo alentant el personal a anar a l'escola privada!!! ja ho diuen que la ignorància és atrevida ja...

La cosa però no ha acabat aquí, es veu que tot seguit jo vaig retar a la mare amb un: "te espero fuera", d'entrada em sobta l'ús del castellà, cosa que no tinc per costum fer, però qui sap, potser em vaig deixar emportar pel moment... i un cop al carrer vaig començar a riure enfotent-me d'ells i retant-los amb el dit a que vinguessin cap a mi. Vaja, que sóc un buscaraons o com diríem més col·loquialment, penya xunga!!

La mare llavors, presa de la ira em va dir, segons testifica la seva parella, perquè ella no ho ha dit (és el que passa quan no s'assaja...), que jo era un "classista". Iep!!! ara hem arribat al final del carrer. L'advocada en un gest digne del mateix Perry Mason ha decidit basar la defensa de l'acusada en unes quantes mentides i en un teòric error d'interpretació, ja que la mare em va dir "classista" i no "racista". A bacs, anava a bacs!!! (això sí, sense pestanyejar, per dins) L'advocada li ha demanat llavors al testimoni: creu que potser el Sr. Marín va entendre malament la paraula? Sí!, ha contestat ell. És el que passa quan parles la variant dialectal del català pròpia de l'Alt Maestrat, que quan surts de casa vas perdut i entens calçots quan volen dir cebes tendres... botifarra quan volen dir llonganissa... porró quan volen dir barral... i racista quan han dit classista. Un problema de llengua a fi de comptes. Ai Vicent!!! com hauries rigut...

Amb un vist per a sentència ha acabat el judici. En uns dies me la faran arribar i podré posar punt i final a aquesta història amb el desenllaç.

Esperem que acabi com cal.


Per cert, la condemna que ha demanat el fiscal és una multa de 15 dies a raó de 4€ per dia, ben mirat, anar a un institut a dir-li el nom del porc a un professor tampoc surt tan car... només 60€. Segurament descarregues més adrenalina així que anant a PortAventura (si comptem autopista i tot...)

Intel·ligències múltiples

Se'n parla des de fa temps, més concretament des de que Howard Gardner les definís allà cap als anys 70. Un món que fa trontollar la manera que tenim d'ensenyar i que certament hauríem d'haver canviat ja fa temps. Per tant, parlar-ne ara és com descobrir la sopa d'all, però per mi així ha estat, fa poc més d'un any que en sento a parlar i des de llavors no faig més que posar tots els sentits en elles.

Per rematar la jugada divendres vaig tenir l'oportunitat de fer una sessió de formació al col·legi Montserrat de Barcelona. Un centre regentat per monges amb una espenta impressionant, on apliquen metodologies basades en les MI, de l'anglès multiple intelligences. En principi jo havia de fer de formador en temes relacionats amb moodle i blogs, el resultat però va ser ben diferent, vaig sortir amb els ulls ben oberts i amb un munt d'idees noves per aplicar a l'aula.

Amb una humilitat increïble em van anar explicant com utilitzaven aquestes metodologies, com donaven uns fruits insospitats i com aconseguien motivar l'alumnat amb tècniques molt poc comuns en l'escola tradicional.

Va ser una experiència tremendament positiva i que m'ha fet replantejar-me la manera de fer les classes de dalt a baix. No sé encara com ho acabaré transportan a la meva pràctica docent, però de ben segur que ho faré. De moment tinc per davant un estiu per aprendre moltes coses sobre les intel·ligències múltiples.

Quan vaig començar a utilitzar les TIC, que acabarien sent TAC, se'm va obrir un món, amb les intel·ligències múltiples se m'ha obert un univers gairebé infinit.

Qui m'havia de dir que Itaca quedava tan lluny... som'hi!!!

El preu de ser català

Fa ja prop de 10 anys que vaig deixar l'Alt Maestrat per venir cap al Bages, però no va ser fins l'any passat que em vaig empadronar ací. La terra tira i em vaig resistir fins l'últim moment per tallar l'únic lligam oficial que em quedava amb les muntanyes d'Ares. Els altres lligams, els emocionals per anomenar-los d'alguna manera, no es trenquen mai, més aviat al contrari, en resulten reforçats.

La qüestió és que quan ha arribat l'hora de fer la declaració de la renda he tingut la primera sorpresa vinculada a la meva catalanitat fiscal. El meu gestor em va calcular la renda com sempre, com si encara estigués empadronat a Ares, quan li vaig fer saber el canvi, ho va recalcular i.. oh!! resulta que pel fet d'estar empadronat a Catalunya, rebré gairebé 200€ menys en la devolució de l'exercici de 2008.

Finalment he solucionat un dels problemes que em rondaven el cap aquests dies: Com fan anar aquest comptador?

http://www.fco.cat/comptador/

Racista de mierda!!

Aquest ha estat el comiat que he tingut com a tutor després d'un any dur.

Si una alumna repeteix curs perquè té 4 matèries supeses , 3 amb un 1 i l'altra amb un 3, no és perquè la nena no ha fet res durant tot el curs... no, i ara!! La nena repeteix curs perquè el tutor, que no els professors d'aquestes matèries, és un racista de mierda.

Així ho ha dictaminat i sentenciat la seva mare i perquè tothom se n'assabentés, ha vingut a cridar-ho als quatre vents al vestíbul de l'institut. Aprofitant que havia de venir a per les notes, s'ha posat a cridar i a insultar-me només m'ha vist. Ni un bon dia, ni un vinc a per les notes de la meva filla... no calia presentació, introducció ni preàmbuls, ha anat directament a llegir la sentència: Racista de mierda!!!

L'actuació no ha acabat aquí, jo evidentment no he entrat a debatre la ressolució de tant meditada sentència i he marxat cap al carrer, un cop allà l'espectacle ha continuat. Heus ací que el públic era més nombrós, a la porta de l'institut s'aplegaven molts pares i mares a recollir llurs fills i filles. Tots han gaudit de la performance sense haver de comprar entrada, com si d'un espectacle de la Fira deTàrrega es tractés. Els comediants se'n farien creus i els de la Fura... les botes s'hi haguessin posat!

La sentència però no sembla ser ferma, ja que la mare ha deixat ben clar que em denunciaria a la Unió Europea i que em portaria a Brusseles. La magnitud de la tragèdia s'ho mereix, siguem honestos, perdre´s pels passadissos dels jutjats de Manresa o la ciutat de la justícia de l'Hospitalet, on encara estan fent els plànols... doncs no té sentit, Brusseles vesteix més, és més senyorial i a més, quan proclames l'amenaça en veu alta, dóna la sensació que acollona més a qui la deixa anar.

Tot plegat un episodi molt trist i lamentable, possiblement el més menyspreable dels que m'ha tocat viure com a professor. La cara d'alguns dels pares que s'hi esperaven a la porta ho deia tot: el que us toca aguantar...!! Sortosament hi ha gent que sap diferenciar.

I és així com, carregant una mica més l'esquena d'experiències i coneixences, seguim el viatge cap a Itaca...

Ciència silenciada

Ahir em sorprendre i molt, el terratrèmol a l'Aquila a Itàlia. Un fenomen d'aquestes característiques posa de manifest com en som de vulnerables. Només era de magnitud 6'7, suficient per devastar una ciutat, i això m'ha fet pensar en què hagués passat de ser d'escala 8, com aquells que de vegades sacsegen l'Índia i les zones properes. L'escala Richter és logarítmica, això vol dir que un terratrèmol de magnitud 7 és 10 vegades més fort que un de magnitud 6...

El que m'ha deixat sense paraules ha estat però ha estat saber que un científic italià, Giampaolo Giuliani, havia predit feia pocs mesos que cap als voltants del 29 de març aquesta regió italiana podia patir un terratrèmol de gran magnitud. Ningú se'l va escoltar, el van acusar d'alarmista i catastrofista i se'l va silenciar. Vegeu l'entrevista que li van fer.

És la segona vegada que veig com la ciència prediu una catàstrofe i les autoritats no en fan cas. La primera va ser amb el cas de l'huracà Katrina. En el seu número del mes de desembre de 2001, la revista Investigación y Ciencia publicava un article on es denunciava la vulerabilitat de la ciutat de Nova Orleans davant l'hipotètic pas d'un huracà. L'article es diu Deltas de zonas habitadas i el signa Mark Fischetti.

Serà que la naturalesa és capriciosa o que la ciència no va tan desencaminada com alguns volen fer creure. Davant d'això només queda qüestionar-se, una vegada més, la classe política, que és qui té el deure de prendre decisions.

Això sí, si surt el Papa dient que els preservatius són un focus de propagació de la SIDA, tothom se l'escolta. Gran home de ciència el Benet XVI aquest... gran home... hereu dels qui van fer abjurar Gal·lileu.

...té sentit?

M'agrada fer parets de pedra seca, hi ha qui fa sudokus, hi ha qui es dedica a pintar... però a mi m'agrda fer parets de pedra seca. No té massa sentit ni potser utilitat, però m'agrada i em relaxa, i a més, al final et pots mirar la paret, veus la feina feta, hi ha un resultat visible.

A l'aula però... hi pots dedicar molta feina, moltes hores, vesprades senceres, nits si vols. La feina desgraciadament no es veu per enlloc, no hi ha un resultat tangible que permeti ser avaluat.

Davant d'aquesta situació, on cada curs que comença has de començar una paret que al final et llançaran a terra, es fa difícil trobar arguments per continuar endavant. Malgrat tot, els trobes. Els trobes en un gest, una paraula, una visita d'uns ex-alumnes... és a posteriori que veus els resultats, és després que veus que potser sí que tenia sentit dedicar aquelles hores.

La retrobada amb un/a ex-alume/a que et saluda obertament no té preu, podria triar tranquil·lament no fer-ho, però ho fa.

Costa per contra trobar indicis en el dia a dia, de fet acostumes a trobar-ne just al contrari. És fàcil trobar arguments per engegar-ho tot a rodar, per deixar-ho estar. per plegar veles i rendir-te. És massa fàcil que arribi el dia on trobar sentit a la teva feina sigui una tasca esgotadora.

Hi ha dies que són així, decebedors, dies que et promets que no et deixaràs enredar una altra vegada, que no dedicaràs més temps de l'estrictament necessari... però de moment encara són minoria, els dies en que trobes sentit al que fas guanyen per golejada.

Sí, té sentit, encara que aquest de vegades marxi a buscar la inspiració a la lluna, sempre acaba per tornar a casa...

temps de revolta

En temps de crisi i amb dirigents polítics que no tenen massa clar (per no dir gens) què fer, no hi ha res com treure a debat algun tema que tingui entretingut al personal. Cosa gens fàcil, perquè s'ha de triar de manera que tothom hi tingui alguna cosa a dir, tothom ha de poder donar la seva opinió de manera fàcil i gratuïta. Un cop tinguem aquest primer punt, cal trobar també un element sobre qui recaigui tota la culpa del problema que es planteja i aquest no ha de ser polèmic, és a dir, tothom ha de coincidir sense gaires cabòries en què, efectivament, és el culpable.

Aquesta manera de fer és típica del govern valencià per exemple, quan no sap com desviar l'atenció, acaba recorrent a la llengua. Ataquem la seva unitat i els qui la defensen i així tenim el poble entretingut uns dies. D'això abans en deien "al pueblo pan y toros".

Ara ens trobem en un d'aquests moments, al nostre benvolgut Conseller d'Educació no se li ha acudit res millor que atiar les masses amb un argument tan vell com deplorable. L'estratègia és senzilla, ja que no és capaç de proposar solucions viables al problema de l'educació d'aquest país, cal buscar un culpable, el professorat. Per què? doncs perquè no està prou qualificat, perquè no vol treballar...

No serà difícil convéncer la societat d'això... va pensar el nostre benvolgut Conseller, total, tothom recorda els mestres i professors com l'enemic de la seva infantesa i ara, sent adults, tothom els enveja per les vacances que tenen... això està fet!! Només cal posar-ho de manifest. Què podríem fer?

I fou així que el nostre benvolgut Conseller proposà de cara al proper curs que els mestres i professors treballessin 4 o 3 hores més setmanals, i el col·lectiu docent es rebotà. I fou així que el nostre benvolgut Conseller proposà adelantar l'inici de curs, cosa que alegrà enormement els pares i mares i va fer exclamar novament els docents...

La festa està servida doncs, avui tothom en parla, no cal estirar gaire l'orella per sentir expressions del tipus: "doncs és veritat!! tenen massa vacances!!" i tantes altres, cap reflexió però sobre si els nostres alumnes ho necessiten realment. "A Europa comencen abans!! i acaben més tard!!" diu un altre, sense saber que fan de l'ordre de tres setmanes més de vacances al llarg del curs i que les classes no són d'una hora sinó que són d'entre 45 i 50 minuts.

Amb la jugada matem uns quants pardals, pensà el nostre benvolgut Conseller:

- La gent deixarà de parlar de la crisi per uns dies i si ho fa, serà per criticar els professorat, per titllar-lo d'insolidari.
- També desviarem el tema d'altres patates calentes que tenim ara mateix com el finançament, que ja no sabem què dir...
- Llançarem el globus sonda i a veure què passa, els Cuní i companyia faran la resta...
- Dijous 12 de febrer hi ha convocat una aturada a tota l'educació del país, tant a primària com a secundària. Com que no tenim cap argument per rebatir-la, haurem de preparar la societat en contra del professorat abans, amb una setmana n'hi haurà prou no?

Ah!! -pensà el Conseller- i ja posats, per al dia 12 convocaré un acte on convidaré tota la premsa perquè vegin que mentre els professors i professores es queixen sense motiu, nosaltres al Departament anem per feina. Ai!, però... quin acte?

Ja està!! a l'estiu es va fer la moguda aquella d'Investiga la Investigació, doncs ara és el moment de fer una petita trobada, que no ve gaire al cas però que mira, m'anirà molt rebé, així tothom veurà com estem d'interessats en la innovació educativa i aquestes coses.



Sé de l'existència d'aquest acte perquè m'han convocat, vaig participar del projecte Investiga la Investigació, però em nego a formar part de la pantomima que es farà només perquè el nostre benvolgut Conseller es faci la foto de rigor per desviar l'opinió el proper 12 de febrer.

Per cert si algú vol formar part d'aquest selecte grup de privilegiats anomenat professorat de secundària, s'han convocat oposicions.

va de motos

No m'agraden, no ho negaré, de fet tot el que té a veure amb el món del motor no em fa ni fred ni calor. Tampoc pretenia parlar de motos exactament... La cosa és que com a conseqüència d'una xarrada a l'institut adreçada a alumnes de 2n d'ESO vaig tenir una vesprada plena de cabòries, res més.

La policia municial de Manresa està fent una sèrie de xerrades sobre educació vial i concretament sobre l'ús dels ciclomotors. Des del meu punt de vista, és una pèrdua de diners i temps, ja que els alumnes ja estan acostumats a desconnectar en aquest tipus de shows que els preparem i a donar les respostes políticament correctes quean arriba el torn de preguntes. Així conferenciants i professorat es dóna per satisfet i tothom contentet cap a casa...

Doncs no, jo no!! Vaig eixir de la xarrada poc més que indignat, i no per la xarrada en sí ni per les polícies que la van fer... sinó pel contingut general del sainet que s'ha muntat.

Resulta que un adolescent de només 14 anys pot portar un ciclomotor per una via pública sense cap impediment legal, es veu que és prou madur, responsable i assenyat per fer-ho. Ara, no ho és fins els 18 per tantes altres coses.

Vivim en una societat que protegeix exageradament els menors, fins al punt de donar-se més d'una situació autènticament ridícula. Pel fet de ser menors difícilment seran processats per res o seran trobats culpables de res. Pel fet de ser menors són gairebé intocables, tot el que els envolta ha d'estar supervisat des de mil i un punts de vista diferents, no fos cas que la seva immaculada fragilitat fos desvirgada per alguna paraula fora de lloc, un so massa estrident o vés a saber tu quina altra xorrada...

Això sí!! després de sobreprotegir-los fins al límit, fins fer-nos sentir fins i tot vergonya, anem i els permetem conduir un ciclomotor amb tan sols 14 anys, un ciclomotor que haurà de compartir la via publica amb cotxes, autobusos, algun que altre camió... un ciclomotor que haurà de circular per carrers amb una clara inferioritat, però tant és, ara ningú es preocupa de la seva vulnerabilitat, perquè el que interessa, per damunt de tot, és vendre motos.

Així d'hipòcrita és aquesta societat, només cal que el sector del motor plori una miqueta perquè una llei que proposava posar l'edat mínima per conduir un ciclomotor als 16 anys, es retalli sense massa problemes als 14.

Resulta que els alumnes d'un institut no poden eixir del recinte escolar a l'hora del pati perquè són massa immadurs per estar aquests 30 minuts fora, però poden venir amb moto fins al centre i marxar d'ell en acabar les classes...

Algú ho entén tot això??